Amb només 21 anys, Arnau Aguilar ha convertit la música en una eina per sanar-se. Després d’una etapa marcada per l’ansietat i la pèrdua d’autoestima, el jove sabadellenc presenta T2BK, el seu primer tema.
La cançó és molt més que una història d’amor. És sobretot un punt d’inflexió. “Quan va començar la pandèmia vaig començar a escriure cançons, perquè cadascú va tenir les seves complicacions i la forma que vaig trobar de connectar amb mi mateix va ser tocar la guitarra”, explica.
De petit ja sentia fascinació per la música, però l’esport va acabar ocupant tot el seu temps. Fins que la quarantena el va obligar a aturar-se. Va ser aleshores quan va redescobrir la guitarra que, sense saber-ho, encara l’estava esperant.T2BK és “l’única cançó de l’àlbum que està escrita pensant en la meva parella”. Bevent un glop de cafè, recorda com va sorgir: “Va sortir sola, molt natural, sense forçar res.” La resta de temes, en canvi, són més íntims. “La majoria me les canto a mi mateix”, admet. I ho resumeix en una frase que defineix tot el seu procés creatiu: “Em vaig deixar d’estimar, i aquest disc és una forma de tornar-me a trobar.”
Durant anys, Aguilar va trobar refugi en el triatló. Però aquell espai que havia estat d’evasió es va convertir en font d’angoixa. “Vaig entrar en un bucle molt dolent en què tenia molta ansietat i l’esport va deixar de tenir sentit. L’única forma de tornar a connectar amb mi mateix va ser la música.”
Tot allò que abans li donava pau va començar a pesar-li. “Anava a córrer i tenia més ansietat; m’ofegava a la piscina; volia anar al gimnàs i plorava.” Fins i tot anar al Club Natació Sabadell es feia insuportable. “Sempre arribava 30 o 40 minuts abans, perquè era arribar i ja m’agafava ansietat.”
Escriure cançons va ser, a poc a poc, la seva manera de curar-se. “A mesura que anava tancant les cançons m’anava curant”, explica mentre observa el carrer. En les seves paraules hi ha dolor, però també una serenitat nova. Darrere les lletres, l’amor i el desamor amaguen metàfores de reconstrucció personal. “Semblava que parlés de desamor amb algú, però en realitat era la meva manera de treure tota la merda que portava a dintre.” Compondre no és, però, un acte automàtic. “Si jo ara mateix intentés fer una cançó, no la podria fer mai. He d’estar o molt bé o molt malament”, confessa.
T2BK és només el començament d’un projecte més gran: un àlbum de deu cançons que aniran sortint de mica en mica els pròxims mesos. “El procés ha estat intens, ple de detalls i d’emocions”. Durant la postproducció, va haver de reviure l’estat d’ànim amb què havia escrit el tema per afegir-hi nous fragments. “Vaig haver de tornar a connectar amb la mateixa emoció amb què havia escrit la cançó inicialment.” Ho va fer amb el suport del productor i la seva parella. “Va ser molt complicat tornar a sentir el mateix que havia sentit, però també molt bonic”, recorda amb la mirada perduda.
Quan parla del futur, s’ho pren amb calma. Els concerts no li preocupen gaire. “Flueixo”, diu, rient. “Ara només vull que el que estic gravant soni professional. És el principal objectiu que tinc.”
Mentrestant, la seva relació amb l’esport ha tornat a l’equilibri. “Ara entreno cada dia, però amb calma. He aconseguit que l’esport deixi de ser una ansietat i torni a ser el que era: una desconnexió.” Una reconciliació que, com la música, parla de curació i de retrobament.
En l’àmbit esportiu, sovint s’havia sentit jutjat i poc entès. En canvi, amb la música ha descobert una altra mena de connexió. “Encara no ha sortit la cançó i ja hi ha gent que em para pel carrer per preguntar-me per ella.” I conclou amb un somriure sincer: “Em sento més valorat ara que quan vaig fer un Ironman.”
