És Carles Sans i, per aquells que no recorden el seu nom, "el guapo del Tricicle". Després de més de 40 anys a dalt de l'escenari amb la companyia, va reaprendre a parlar a dalt de l'escenari per al seu projecte en solitari. Comicitat hiperbòlica, passió i gestualitat per explicar peripècies hilarants i per treure punta a la quotidianitat són alguns dels secrets de l'èxit del seu primer monòleg, Per fi sol! Ara ha anunciat que Per fi me'n vaig! serà el seu darrer espectacle. Arribarà el diumenge 25 de gener a la Faràndula.
Deixes els escenaris en plena forma, amb entrades venudes arreu d’Espanya. Ho fas perquè vols, no perquè ja no puguis més.
Exacte. Crec que dins la carrera d’un artista s’ha de saber calcular el moment. Sempre he pensat que és millor retirar-se quan ets a dalt de tot que no pas esperar que la gent vegi que ja no toca. Amb Tricicle ho vam saber fer, i jo també ho vull saber fer amb la meva carrera en solitari. L’anterior espectacle va durar quatre anys perquè va funcionar molt bé. Si Per fi me’n vaig té un recorregut semblant, d’aquí tres o quatre anys tocarà deixar-ho estar.
Això vol dir cap als 74 anys. Estàs en forma.
Sí, em trobo bé. A l’escenari l’adrenalina ho compensa tot. M’ho passo bé, em sento bé. El que potser es fa més pesat són els viatges, els hotels, les hores d’espera abans de la funció, els caps de setmana lluny dels amics o la família… Això ja ho porto fent 44 o 45 anys. Però si només fos actuar, no pararia mai. El moment de l’escenari és fantàstic.
Després de més de 40 anys sense dir ni una paraula a l’escenari, ara ofereixes un torrent d’anècdotes als teus monòlegs. Què has hagut de reaprendre?
Primer de tot, a parlar. El llenguatge textual no era la base de Tricicle. Quan estudiava a l’Institut del Teatre, anava per actor de text, però Tricicle es va creuar a la meva vida i el camí va ser un altre. Ara m’he retrobat amb la paraula, amb el fet de treballar sol, de trobar els tempos… Després d’una primera etapa d’adaptació, m’hi he trobat molt a gust. Ara em sento molt còmode amb la paraula.
Quan dissenyaves el personatge del teu monòleg, tal com hem vist a Per fi sol!, tenies clar que t’havies de riure de tu mateix?
Un professor meu de l’Institut del Teatre deia que per riure’s dels altres primer s’ha de saber riure d’un mateix, i això és bàsic. A Per fi sol! ja me’n reia del meu nas, de la meva por a volar… Exposar-se, despullar-se, fa que el públic empatitzi amb tu. Ets el primer que et poses a la línia de foc, i això et dona molta llibertat.
A Per fi me’n vaig! desgranes totes aquestes aficions que, suposadament, hauries de fer quan et retiris. Què hi ha de dolent en el bricolatge?
Mira, de bricolatge no en parlo, però en podria parlar. Ioga, meditació, pescar, viatjar, anar al gimnàs… M’ho vaig carregant tot, una cosa darrere l’altra. I després hi ha una segona part més personal.
De què parles?
Parlo de què significa dormir amb la meva dona i les complicacions que això comporta, o de què li passa a una pastilla quan entra al cos humà. Aquí hi ha també un petit homenatge a Pepe Rubianes. També explico anècdotes reals que formen part de la meva vida, com una amb Mick Jagger. Ja hem fet cinc o sis funcions i el públic no para de riure. Venia d’un èxit anterior i sempre tens el dubte, però estic molt content.
Quan vau començar amb Tricicle éreu tres amics que us ho fèieu tot vosaltres mateixos.
Sí, eren altres temps, els finals dels setanta. Hi havia molt per fer, molta il·lusió, pocs diners i moltes ganes. Ho suplíem tot amb entusiasme i energia. Ens ho fèiem tot nosaltres.
I vau acabar sent una companyia que, a més del vostre, exportava espectacles arreu del món. Com vas aconseguir que la part empresarial no s’empassés l’actor?
Perquè sense actor no hi ha empresari. La matèria primera de tot era el que fèiem nosaltres tres dalt de l’escenari. La part empresarial és una conseqüència de l’èxit, una cosa que t’hi trobes gairebé sense voler. Jo sempre he dit que he fet d’empresari sense ser-ho realment, perquè jo soc actor. Però l’èxit fa créixer tot i t’obliga a assumir rols que potser no són els que més t’agraden.
Com has vist evolucionar l’humor a Catalunya en tots aquests anys?
L’humor continua fent riure, però també hem adquirit una consciència diferent. Hi ha coses que fa quinze o vint anys feien gràcia i ara no tant. Els temps canvien: la moral, l’educació, el concepte de respecte. I això fa que hi hagi temes que ja no es poden tocar.
Ara que tindràs més temps, aniràs més al teatre?
No especialment. Hi vaig quan tinc algun amic actor que vull veure o quan s’estrena alguna cosa al Teatre Poliorama, del qual soc soci i programador. Però no soc dels que van a tot.
De jove estudiaves dret i vas penjar la toga per entrar a l’Institut del Teatre.
Sí. Jo volia ser periodista, però no vaig aprovar l’examen d’entrada i vaig acabar a dret. Hi vaig durar poc, perquè no estava fet per a mi. Afortunadament, el teatre es va creuar a la meva vida i crec que vaig sortir guanyant.
Què creus que trobaràs més a faltar de pujar a l’escenari?
El caliu del públic, l’aplaudiment, el riure. Els que fem humor tenim durant la funció la música del riure, que és la millor música possible. Segur que algun dia ho trobaré a faltar.
