Figa Flawas tanca un Embassa't amb més de 9.000 assistents

Quatre dies, 29 concerts, tres escenaris, 9.127 assistents i el plaer d’evidenciar que com més música coneixes, més te’n queda per conèixer. Ha estat un Embassa’t de rècord al Parc de Catalunya, on es troba molt còmode des de fa 5 anys. Només el fet de sobreviure ja és miracle per a un festival petit que vol créixer sense trair l’essència,  que vol evitar massificacions, que prioritza proveïdors de quilòmetre zero, que no té un gran grup econòmic a darrere i que se sosté per voluntaris que es miren amb lupa que cada artista del cartell no desentoni amb la seva manera d’entendre la música. Doncs ja porten 17 miracles –17 edicions– des que el van posar en marxa Arnau i Pol Solsona, Julià Guerrero i Marc Rius. 

“Després de 17 edicions, el festival manté els valors fundacionals que el van impulsar: honestedat, coherència i compromís amb la música emergent i de qualitat”, destaca el director de l’Embassa’t, Arnau Solsona. “Tant l’artista com el públic que ve per primera vegada perceben aquesta essència, i és precisament això el que els fa tornar. Volem continuar fent créixer el projecte a poc a poc, sense perdre la identitat. Aquest és el camí correcte”.

Poques vegades es recorda una edició per la seva data. En el futur aquest no serà l’Embassa’t 2025. Un festival es recorda pels moments. 

Serà l’Embassa’t de l’eufòria multitudinària de la inauguració d’Els Pets, que en la gira del seu 40è aniversari van interpretar Agost i Bon dia davant de 2.300 persones de totes les edats. 

Serà l’Embassa’t en què molts vam descobrir el directe de Remei de Ca la Fresca. Quin moment de veritat quan la cantant Xantal Rodríguez i els músics que l’acompanyen no interpreten les cançons, sinó que les posseeixen fins a l’extenuació. Animals escènics en un aquelarre amb ironia, mala llet i diversió per rebel·lar-se contra tot. Qui hi va anar atret pel clickbait de Tot el que volem és ocupar-te el xalet, la seva cançó estrella, es va haver d’esperar fins al final, però va valdre la pena. 

Serà l’Embassa’t d’una posada en escena esbojarrada i explosiva d’Ouineta, la coreògrafa d’artistes com Rigoberta Bandini, que va molt més enllà de cantar. Molts assistents que arribaven al festival divendres a la tarda se la van trobar a l’escenari cavalcant un poltre de gimnàstica. Serà el festival de ballar hipnòticament a la Sala Club amb discjòqueis de noms difícils de recordar com Yung Prado i Dengue Dengue Dengue, però sessions memorables. 

Sobretot, serà un any que es recordarà perquè hi van passar Hinds, un grup d’indie pop i garage rock amb molts quilòmetres pel món. Les madrilenyes eren encara desconegudes quan van passar pel Coachella el 2017 i probablement seran molt més conegudes quan hagin passat pel Primavera Sound 2025 i el FIB, de Benicàssim. Davant d’una pantalla amb una peixera amb un Nemo, interpretant temes com Boom boom Back, en el futur seran objecte de la frase “jo hi era”.

Serà l’edició que et vindrà al cap per la imatge de Yago Alcover, cantant de Mujeres, saltant a les primeres files del públic de l’escenari Yearphone després d’unes quantes olles de rock. Que els autors de Cardio y caladas actuessin a l’escenari secundari diu molt del nivell d’aquesta edició. També hi pot haver algú que digui que el millor que va veure va ser Baiuca, divendres a la nit a l’escenari principal, una proposta única que barreja electrònica i música gallega. 

Hi haurà un nom que marcarà l’edició, Villano Antillano. L’artista transgènere de música urbana va atraure centenars de persones de fora de Sabadell, que van esclatar d’alegria quan va sonar la col·laboració amb Bizarrap. Des de l’escenari, cantava proclames hedonistes sobre amants, però també reivindicatives. “Viva Puerto Rico libre y soberano!”, cridava.  

Qui presenciés per primera vegada un concert de la Élite segur que va quedar marcat per l’experiència punk. L’autor de Mata a tu jefe, copa a la mà durant tot el concert, deia que era el Barça, però alhora criticava el que representava el club amb un “Puta Barça!”. La mateixa proclama va cantar contra Israel el públic. Es balancejava, la llengua se li enganxava una mica durant els discursos i el seu discjòquei va parar el concert “per anar a fer pipí”. Uau. 

Va ser memorable l’excentricitat musico-festiva-dansaire-electrònica d’Svetlana. Per a Oriol Brunet, que fa anys que és voluntari del festival, serà l’Embassa’t més màgic perquè va pujar a l’escenari amb el projecte Azul a escampar la bonhomia del seu pop mediterrani. 

Serà l’Embassa’t del grup mallorquí Fades i de Figa Flawas, els últims que van pujar a l’escenari en una jornada amb un públic molt familiar. Van cantar una cançó que, pel títol, representa molt el que senten centenars d’assistents de l’Embassa’t: Que no s’acabi.

Fotos de Juanma Peláez: