Joan Mundet: "Amb els còmics pots explicar pràcticament el que vulguis"

Joan Mundet és el seu art, el seu caràcter, les seves obres i les seves paraules. Però, sobretot, és el seu barret. Un element inseparable de la seva figura, gairebé una forma més de la seva ombra. Intencionadament o no, aquest accessori esdevé un fil conductor de la seva obra: els soldats del Capità Alatriste, els bandolers de Capablanca o els vaquers dels seus westerns duen tots barret. Tot i això, Mundet admet que mai no en portaria un amb ploma, com el d’Alatriste. No és el seu estil.

Amant de les mitges veritats a la literatura, Mundet i el seu art connecten perfectament amb una anècdota atribuïda a John Ford, un dels seus grans referents cinematogràfics. Una història que ha explicat Steven Spielberg en diverses ocasions. Sense saber fins a quin punt és del tot certa, la història explica que un jove Spielberg, encara sense cap obra destacada, es va colar al despatx de Ford per demanar-li consell. El director, amb un pegat a l’ull i un puro a la boca, li va assenyalar un quadre (òbviament del Far West) penjat a la paret i li va preguntar per què l’horitzó era baix i no al mig. Spielberg no va saber respondre. Quan sàpigues per què l’horitzó ha d’estar a dalt o a baix, però mai al mig, li va dir, començaràs a ser un bon director.

Hermètic i obert alhora, Joan Mundet repassa en aquesta entrevista els seus inicis, el seu mètode de treball i la manera com la història, passada i present, continua infiltrant-se en les seves creacions. I ho fa amb la calma de qui sap exactament on situar l’horitzó en cada vinyeta.

Quan vas descobrir que t’agradaven els còmics?

Als anys seixanta. La meva tia àvia em portava a missa els diumenges i em donava unes monedes perquè em comprés uns “tebeos”. Sempre els llegia, però no m’acabaven de convèncer: volia una cosa més realista. I aleshores vaig passar a comprar Rintintín. Aquella va ser la primera afició de debò.

Què t’atreia d’aquells còmics?

Eren aventures de l’oest, molt narratives. I després, ja amb uns catorze anys, vaig descobrir un autor que em va obrir els ulls: Enric Sió, a la revista musical Mundo Joven. Allò era molt modern, molt diferent, i em va fer entendre que amb els còmics es podien explicar moltes coses, no només històries de gènere, amb els còmics pots explicar pràcticament el que vulguis. L’aventura i la llibertat del món dels còmics sempre m’han encantat.

Dibuixaves abans de llegir còmics o va anar lligat?

Ja ho feia abans. A casa expliquen que de petit demanava als pares sempre un “ibuix”, referint-me que em fessin un dibuix. És gairebé una llegenda familiar. Sempre he dibuixat.

Recordes quan vas pensar que t’hi voldries dedicar professionalment?

Sí. Tenia vuit o nou anys i havia anat al metge, a Sabadell, què jo soc de Castellar del Vallès; un poble al costat. Hi havia uns gravats a la paret i el metge em va preguntar què volia fer de gran. Vaig dir: “Això”, referint-me als gravats. Em va dir que era molt complicat, i jo vaig pensar: ja ho veurem.

Al llarg dels anys has combinat còmic, il·lustració, ceràmica… Com t’han influït aquests canvis?

La il·lustració em va ensenyar a documentar-me millor, a fer créixer l’ofici. La ceràmica, en canvi, em va donar llibertat: el forn mai és exacte, i això t’ensenya a acceptar l’error. Tot això m’ha ajudat a perdre rigidesa quan dibuixo. Li haig de donar les gràcies a la meva dona que és ceramista i em va obrir les portes aquesta disciplina. També he pintat amb altres pintors com el, també castellarenc, Alfons Gubern. D’ell vaig aprendre a distanciar-me de l’obra, és a dir, posar els quadres (o en el meu cas les meves vinyetes) “de cara a la paret” i esperar uns dies per tornar a veure'ls amb uns ulls diferents. Per tornar a trobar el camí.

Quin va ser el primer encàrrec professional que vas fer?

Vaig fer ‘historietes’ de terror per una revista que es deia Pánico. Amb paper dolent, molt modest. En vaig fer dos o tres i em va servir per provar coses i entendre cap on volia anar.

Diries que per a tu dibuixar és una necessitat?

Sí, sobretot perquè el que m’agrada és explicar històries. Ho he vist clar fins i tot fent llibres de text: jo ja els “venia” explicant per què havia fet cada dibuix. Sempre he necessitat narrar.

D’on neixen les teves històries?

De coses viscudes, de records meus o de la meva família. La memòria és traïdora, perquè va ajustant el record amb el temps, però això també ajuda a ficcionar. És com si la memòria et fes el guió.

També parteixes molt d’imatges concretes, oi?

Sí. Per exemple, una història que estic fent ara va néixer d’una pedra amb el nom “Bob i Janis” que vaig trobar a Formentera. Aquells dos noms em van recordar a Dylan i Joplin, a més a més que “Bob i Janis” sona com un molt bon títol. Anys després en un concert tota la història em va encaixar i vaig trobar la manera de lligar-ho, vaig documentar-me sobre el 1969, els hippies, la repressió franquista… I tot això va alimentar l’argument.

Com és el teu procés creatiu?

Jo vaig recol·lectant en carpetes a l’ordinador informacions que m’interessen, idees, conceptes, documentació… Més endavant, quan ja tinc fet el guió. Em dedico a estudiar cada capítol, jo treballo de capítol en capítol. Normalment de dotze pàgines. A partir, d’aquí llegeixo i torno a llegir, dibuixo, retoco, poso el color, etc. Faig moltes correccions. També soc molt intuïtiu, molts cops em surto del pla inicial o canvio totalment la història.

La picaresca i el Segle d’Or són molt presents a la teva obra. Per què creus que encara ens interpel·len?

Perquè són un reflex del món actual. Els mirem amb ulls d’ara i hi reconeixem situacions molt contemporànies. La història no està tan lluny com sembla. 

Quan crees personatges com Capablanca, hi poses coses teves?

Sí, inevitablement. Parteixo del que conec, del que he viscut o imaginat. No és directe, però hi ha coses meves i coses personals en molts dels meus personatges, això és innegable. Però mai ho explico directament, potser algú rascant i buscant molt pot trobar coses meves.

Vols destacar alguna?

No. (Respon després d’una llarga pausa).

Tornant a l’acte de crear, quina és la part més gratificant d’escriure un còmic?

El moment en què tens la idea i pots jugar amb totes les seves possibilitats. En aquell moment tot és possible. Després cal concretar, perquè si no la història s’allarga infinitament. Però aquell moment inicial és molt lliure.

Amb els anys, t’has sentit més lliure com a autor?

Sí. Ara puc explicar el que vull. També soc més conscient que el lector ha de gaudir del que llegeix. Abans era més hermètic; ara vull explicar-ho bé.

Quines influències t’han marcat més?

El cinema clàssic està molt present en les meves obres. Els còmics ja per si mateixos són molt cinematogràfics, i jo els vull fer encara més. Convé destacar genis com John Ford, Howard Hawks, Alfred Hitchcock, Clint Eastwood... I en literatura, Cormac McCarthy o Javier Cercas, per la manera d’explicar i jugar amb la veritat. McCarthy, que desgraciadament va morir poc, té la capacitat d’agafar-te i emportar-te amb ell als seus estranys mons i això m’agrada molt. Cercas i les seves mitges veritats i barreges entre realitat i ficció m’encanten, m’encanta saber que potser m’estan aixecant la camisa.

Encara et queden mons per explorar?

Sí. Sempre hi ha històries que tens al cap, però encara no saps com explicar-les. Per exemple, tinc una història i un títol. S’anomena Pásate ya que estos ya huelen a muerto, i tracta d’uns 4 o 5 dibuixants de la meva generació que van a l’enterrament d’un altre dibuixant. És molt personal però encara no sé com presentar-la. I això també forma part del procés.