Francesca Rodríguez presenta aquest dijous a les 19 h al Gremi de Fabricants el seu debut en novel·la per adults, Ens veurem aviat. Aquesta història d’amor en temps de guerra va guanyar el premi Isabel Villena Ciutat de València.
La Minerva, protagonista de la novel·la, està inspirada en un personatge real.
Sí, en Zoe Rosinach, qui va ser la primera doctora en Farmàcia d’Espanya, a finals del segle XIX. Buscava dones inspiradores per a la novel·la i, de forma totalment fortuïta, em va aparèixer la seva biografia i em va captivar. Imaginar-me-la sola a la universitat, envoltada només d’homes, en un moment en què pràcticament no hi havia dones estudiant, em va semblar una història molt potent. A partir d’aquí vaig crear el personatge de la Minerva, la protagonista de la novel·la, tot i que traslladada a l’època de la Guerra Civil.
Com és la Minerva?
És una dona molt avançada al seu temps, una destacada militant feminista molt independent. Ha estudiat a Madrid i ha impulsat les joventuts feministes a Barcelona. Però arrossega les conseqüències d'un problema personal —que el lector descobrirà a la novel·la— i això fa que es replegui sobre si mateixa. Aquesta dona tan decidida i lliure es transforma en una figura més convencional: es casa, porta una vida tradicional… fins que coneix un home que la captiva. A partir d’aquí, la història fa un gir.
Aquest home també està inspirat en un personatge real.
L’any 1937, uns submarins italians van atacar un vaixell procedent de Marsella que portava menjar i medicines per a la República. El van enfonsar davant les costes d’Altafulla. Entre els passatgers hi havia brigadistes francesos que, en quedar el vaixell a prop de la costa, es van salvar. No se’n sap gaire més, però jo vaig imaginar una història entre un d’aquests brigadistes i la Minerva.
Una història d’amor enmig d’un conflicte.
Ell, brigadista francès, es troba en una situació personal que el fa dubtar: seguir els seus ideals o escoltar el cor? Ella, casada i en una situació complicada, també es debat entre el deure i el desig. Aquesta tensió interna m’interessava molt.
Malgrat centrar-se en dos personatges, la novel·la vol esdevenir un homenatge a tota una generació.
És un homenatge a una generació que va veure com la seva joventut o maduresa quedava truncada per una guerra civil. Van haver de renunciar a molts somnis, però tot i això van mostrar una gran capacitat de resistència, mantenint il·lusions i lluitant en circumstàncies molt difícils. Crec que, tot i que ja s’ha escrit i filmat molt sobre aquesta època, encara queda molt per explicar. I de fet, la història podria ambientar-se en qualsevol conflicte actual. És un relat universal.
A darrere, hi ha tota una feina de documentació que deixa entreveure l’ànima periodística.
Sí, hi ha molt treball previ. Molts fets són reals, encara que novel·lats i traslladats d’ubicació. També vaig investigar molt sobre com era la vida en un poble costaner —que podria ser tant de la costa catalana com de la valenciana— durant la guerra. M’interessava molt com es combinava el dia a dia amb el conflicte bèl·lic i els bombardejos. És curiós veure, com també passa en guerres actuals com la d’Ucraïna, que malgrat tot la gent continua fent vida: va a comprar el pa, cuina, menja… Viu. Aquesta ambivalència entre quotidianitat i incertesa em sembla molt literària.
I a l’hora d’escriure, el bagatge periodístic hi ha influït?
Segur que sí, encara que no de forma conscient. Escriure com a periodista t’entrena a sintetitzar, a reduir paraules i ordenar idees amb claredat. Escriure novel·la em dona l’oportunitat de recrear escenes, jugar amb l’estil i fer coses que el periodisme no permet. Tot i això, crec que conservo una escriptura directa, sense floritures innecessàries.
Una novel·la amb el Premi Ciutat de València és la consolidació com a escriptora?
Encara em considero una escriptora novella. Aquesta és la meva tercera obra publicada, però la primera que no és juvenil. Per tant, sí, per mi és un salt important. La vaig escriure fa temps, l’he anat polint, i això es nota en el resultat final. El fet que un jurat d’un premi de prestigi hagi escollit aquesta obra entre moltes altres em fa sentir reconeguda. No sé si parlaria de consolidació, però sí d’un pas molt significatiu.
