- Verdi: La traviata.
- Tina Gorina (Violetta Valéry) Antoni Lliteres (Alfredo Germont), Luis Cansino (Giorgio Germont), Flora Bervoix (Tamara Abraao), Annina (Laura Obradors), Gastone (Adrià Mas), Alejandro Chelet (Barone Douphol), Lluis Vergés (Marchese D’Obigny), Jordi Serrano-Jové (Dottor Grenvil). Cor AAOS. OSV. Andrés Salado, director musical. Carles Ortiz, director d’escena.
- Teatre de La Faràndula de Sabadell. 22 d’abril de 2026.
Sis temporades després retornava La traviata al cicle Òpera a Catalunya, un títol d’èxit segur, com demostrava una Faràndula plena fins a la bandera i uns aplaudiments recurrents entre números. Aquesta clausura de temporada en recupera l’escenografia de 2020, amb uns protagonistes a l’alçada i una posada en escena que funciona perquè explica la historia amb intel·ligibilitat, de manera planera, amb una ambientació que emula els anys cinquanta i ambients de classe alta. Entre els detalls encertats cal citar la inclusió de la parella de ball a la festa de Flora i la personificació de la mort al tercer acte, com a accent de contrast entre vida i fatalitat, entre drama íntim i esfera social.
L’escenografia única, convenientment abellida i adaptada a cada acte en llum i atrezzo, es basava en dos nivells i una gran escalinata en corba com a eix dominant —i tènuement rupturista de l’habitual frontalitat—, símbol també d’ascens i caiguda social de la protagonista. A més, reblava la seva funcionalitat dotant de fluïdesa les entrades i sortides del cor. Un cor, per cert, amb nombroses renovacions i un rendiment fantàstic (en pulsació i crescendo a “Si ridesta in l’aurora” i al concertant de l’acte II), fruit del treball continuat de Daniel Gil de Tejada.
A la batuta, Andrés Salado segueix creixent com a mestre (compartint funcions amb Daniel Gil de Tejada), amb una lectura musicalment vívida, amb trempera, que aporta tensió i un sentit genuí del drama a tota la representació. Al capdavant d’una OSV resolutiva, el director madrileny troba un bon equilibri entre fossat i escena, prioritzant la veu i deixant espai als solistes per respirar sense perdre la pulsió teatral, marcant amb la mà esquerra (cadències vocals incloses), generant contrastos i una riquesa orquestral que corrobora que l’òpera li és un més que afí. Dues mostres evidents: l’impuls i la força obstinada a “Invitato a qui seguirmi” i la tensió sostinguda del concertant de l’acte II amb la texturació de les veus a “Di sprezzo degno”.
Recordada per unes irreprotxables Liù (Turandot) i Micaela (Carmen) de temporades anteriors, a Tina Gorina li arribava la gran oportunitat que feia anys mereixia. Substituint in extremis una indisposada Maria Miró, va oferir una demostració d’autoritat interpretativa i domini instrumental, amb una facilitat vocal gairebé insultant —incloses les nombroses ocasions en què ha de cantar ajaguda. La seva Violetta destaca per una naturalitat i una maduresa, amb una veu nítida i carnosa, un lleu clarobscur al centre, vibrato agradable i un agut brillantíssim, sostingut per un legato extraordinari i un ús refinat del fiato i les mitges veus. Prenguin nota les joves cantants de com frasejar el “Dite alla giovane” en un delineat, amorosit, delicat i sostingut llarg arc en pianissim inusual en aquest teatre.
El Germont de Luis Cansino no respon al canònic de kavalierbariton, opta per una tinta més dramática imposant la veterania —especialment en el duo amb Violetta—, pel timbre fosc i per una línia de cant treballada amb apianaments i mitges veus. No desaprofita, a més, el seu moment de màxim lluïment en el consabut “Di Provenza”, defensant-se molt bé a la cabaletta següent i resolt el rol amb fermesa, construint un personatge que evoluciona des d’un caràcter inicialment marmori, distant i autoritari. Bon record, doncs, d’un intèrpret que ha anunciat que, després de les funcions sabadellenques, retirarà aquest paper després de dues dècades als escenaris espanyols i estrangers.
Per la seva banda i encara que ha necessita evolucionar escènicament —potser amb una direcció d’actors més incisiva—, l’Alfredo d’Antoni Lliteres convenç per la mal·leabilitat assolida en el fraseig, reduint certes emissions fixades de fa unes temporades. El seu cant és atractiu, amb volum indiscutible i uns mitjans que, amb intel·ligència, li han de garantir molt recorregut professional. Ho reitero, com temps ençà: habemus tenor! Que sigui cuidat. Igual que s’han cuidat altres aspectes menors però reveladors de les dinàmiques internes de la FOC com a empresa: enguany, ves per on, els programes de mà sí que inclouen el calendari de xerrades divulgatives a biblioteques. Devia ser que –misteris dels despatxos- durant cinc temporades precedents amb l’anterior conferenciant, aquesta informació resultava innecessària per als afeccionats.
Correctes, finalment, els comprimaris, des de l’Annina de Laura Obradors fins a la Flora de Tamara Abraão, que, malgrat alguna irregularitat pròpia de la joventut, apunta cap a papers de gran volada. Donem-li temps i oportunitats, com també a Jordi Torrents que ha tancat la seva primera temporada com a director artístic amb un balanç satisfactori però ambivalent: fluixíssimes Le nozze di Figaro i una irregular i avorrida Norma, davant la medalla de mèrit amb L’holandès errant i aquesta excel·lent La traviata.
