‘Gegant’: Roald Dahl i el pes de les paraules

El públic que va omplir el Teatre Principal aquest diumenge va assistir a una funció intensa i incòmoda: Gegant, de Mark Rosenblatt (amb traducció al català del castellarenc Joan Sellent), un retrat íntim i punyent de Roald Dahl en un dels moments més delicats de la seva vida. L’obra ens trasllada a la seva country house de Buckinghamshire, recreada amb una escenografia i una il·luminació impecables que evoquen una mansió en obres, freda i plena de tensions, on la llum artificial dels grans finestrals sembla absolutament real.

La trama se situa a l’estiu de 1983, quan Dahl queda al centre de la polèmica arran d’un article en què critica durament les accions del govern israelià al Líban. A les portes de la publicació de Les bruixes, l’escriptor es veu obligat a triar entre demanar disculpes públiques o posar en risc la seva reputació i el seu llegat literari. Aquesta cruïlla moral és el motor d’una obra que dialoga directament amb debats plenament actuals: la cancel·lació, les disculpes forçades i el pes de les opinions personals. 

El títol de l’obra és del tot encertat. Gegant fa referència tant al físic imponent de Dahl com a la seva magnanimitat com a autor, dues dimensions retratades amb mestria per un Josep Maria Pou immens. Amb els seus moviments, gestos i constants canvis d’humor, Pou es transforma completament en Dahl, quedant-se, fins i tot, a només dos centímetres del metre noranta-vuit que feia l’escriptor gal·lès.

La presència de Pou va molt més enllà de l’escenari. Són pocs els actors capaços d’encarnar una figura així; potser, salvant les distàncies temporals, un Orson Welles hauria pogut ser un Dahl notable, tot i que no deixen de ser especulacions entre gegants. La seva presència escènica ho domina tot, amb un carisma capaç d’il·luminar l’escenari fins i tot en els moments més foscos.

Lluita de gegants

Completen el repartiment Victòria Pagès, que interpreta Felicity “Liccy” Crosland, la futura esposa de Dahl, en un paper contingut que serveix de contrapunt a l’extravagància de l’escriptor; Pep Planas dona vida a Tom Maschler, editor anglès i amic personal de Dahl, un personatge que busca complaure’l mentre reprimeix constantment les seves pròpies veritats; Aida Llop destaca com Hallie, la criada de la casa; i Clàudia Benito encarna Jessie Stone, una editora novaiorquesa que viatja a Anglaterra per intentar apagar l’incendi provocat per Dahl, sense ser conscient de fins on pot arribar el conflicte. El seu personatge ofereix un contrast directe amb el de Pou, sabent plantar-li cara però acabant superada per la força intimidatòria de l’escriptor. Finalment, Jep Barceló, com Wally Saunders, el jardiner de la mansió, comparteix amb Pou el que probablement és el moment més emotiu de tota la funció.

La temàtica de l’obra és terriblement actual i parteix d’un fet real que connecta diversos mons: el de la cancel·lació, el de les disculpes públiques i el del conflicte d’Orient Mitjà, amb la invasió israeliana del Líban el 1982, que va causar més de 10.000 víctimes civils. Dahl, profundament afectat per les imatges (especialment les de nens, el seu gran públic lector) assassinats o mutilats, va decidir aprofitar una crítica literària per atacar Israel, en un gest impulsat més per l’impacte emocional que pel càlcul polític.

Tot i la duresa del tema i la tensió constant, l’obra també ofereix nombrosos moments d’humor, gràcies sobretot al carisma de Pou i a les rèpliques precises de la resta del repartiment. Gegant no justifica les accions de Dahl, que sovint estan marcades pels prejudicis i les opinions personals, i aquí rau una de les grans qüestions de l’obra. L’escriptor juga una mena de partit de tenis a tres bandes amb els seus dos editors (tots dos jueus) en Maschler i la Jessie Stone i també, amb la seva parella, tornant les pilotes com pot. El tenis, esport que apassiona el personatge de Maschler, esdevé una metàfora recurrent de l’espectacle.

L’obra també pot llegir-se com un profund estudi de personatge que reivindica Dahl més enllà del seu vessant infantil i juvenil (autor d’obres com Charlie i la fàbrica de xocolata o James i el prèssec gegant, entre d’altres). 

Recorda també els seus relats per a adults, recentment adaptats a la televisió per Wes Anderson, i personatges com l'oncle Oswald, protagonista de novel·les eròtiques que més d’un pare despistat ha pogut comprar pensant que era literatura infantil. Dahl també va ser pilot de guerra, metge i fins i tot espia. Un personatge en contradicció constant, marcat per la seva integritat i pels seus prejudicis. Però inevitablement genial.