- Obres de Quislant, Beethoven, Guix i Xostakòvitx.
- Hèlix Trio.
- Saló del Teatre Principal de Sabadell. 30-5-25.
Joventuts Musicals de Sabadell va tancar la temporada del seu cicle Música al Saló amb una altra de les sessions d’alt nivell musical presentant una formació que corrobora les credencials artístiques del cicle i de la missió d’entitats com la presidida per Joana Soler: potenciar, donar a conèixer i oferir les oportunitats per actuar davant del públic a joves formacions que . És a dir, contribuir a la llavor musical del demà.
I en aquest sentit val a dir que l’actuació dels Hèlix Trio afermava l’exponencial creixement qualitat dels músics de cambra a Catalunya entre les noves generacions capaces d’oferir un programa que permetia calibrar la capacitat de construcció i diàleg a partir de quatre obres diferents en estètica, estil i exigència tècnica. D’una banda, el Trio núm. 5 Fantasma de Beethoven apuntava a la rauxa i la força en els passatges de conjunt i rítmico-motívic contrastant en tempo i expressivitat els de perfil més melòdics com, per exemple, en tram del Largo assai abordats amb un crescendo declamatori. Prèviament a Silens Fluctus de Javier Quislant s’hi percebia una disciplina i una comprensió severes d’una pàgina curulla d’efectes sorprenent en la direccionalitat de la música i la mecànica d’execució, en el joc de ressonàncies i de silencis en l’esmalt tímbric. Quelcom també compartit als ultraconcetrats Tres Haikus de Josep Maria Guix posant a prova la versatilitat idiomàtica dels Helix Trio.
Més enllà dels resultats tècnics com la depuració en les textures o de la qualitat del so de cada veu, també en el Trio núm. 1 Op. 8 de Xostakòvitx hi dominava una expansivitat conceptual en la macroforma i una precisió en el detall que feien evident aspectes com la gens fàcil coherència i equilibri discursiu dels moments de gran tensió, abstracció i foscor respecte els de lirisme i major claredat.
En resum, una molt bona sessió musical rematada per un rítmicament esclatant darrer moviment del Trio Dumky de Dvorak que va ser un bis revulsiu i proteic, una emergència quasi orquestral, viscuda quasi com una alliberació d’adrenalina per als tres músics. Esperem retrobar-los en properes temporades dins el cicle de concerts al Teatre Principal per constatar el creixement d’un conjunt que sembla cridat a assolir un primeríssim estàndard sonor i interpretatiu. I, si pot ser, aleshores, que, incloguin alguna obra infreqüent del seu repertori com els trios de Turina, el de Granados, el de Chapí, el de Bretón o el de Cassadó que fa anys no hem escoltat en directe.
