L’únic que ha transcendit sobre Fer cantar els arbres és que al jurat li ha agradat com tracta temes com “la bellesa, la imperfecció, la fusta i el poder de l’art”. No hi ha gaires més detalls sobre la novel·la amb què Jordi Campoy ha guanyat el Premi Prudenci Bertrana, un dels més importants de la literatura catalana, dotat amb 30.000 euros. Caldrà esperar fins al setembre per poder-la llegir, i l’editorial Grup62 vol mantenir-ne el misteri fins aleshores, però han permès una petita concessió a l’autor sabadellenc, que ha demanat trencar la clàusula de silenci i parlar amb Diari de Sabadell. Lleialtat a les arrels. “Soc més sabadellenc que persona”, ens va dir.
“Mai m’havien donat cap premi. Primer de tot, sento una enorme responsabilitat quan miro els escriptors que l’han guanyat abans”, explica Campoy, sobre la seva primera reacció. “Suposa molta alegria i un orgull. És el fruit d’una feinada d’anys”, continua. I posa a sobre la taula la retribució econòmica, un tema sobre el qual altres autors premiats prefereixen passar més discretament: “És important dir-ho perquè professionalitza la professió. Als escriptors també ens agraden els diners, com als advocats, els mecànics o els forners”.
La carrera literària va començar com a substitut de les carreres de debò. El 2006 un mal d’esquena l’impedia córrer, per això va començar a escriure. La importància d’avorrir-se, de tant en tant. L’esborrany va esdevenir, molt temps després, La noia del violoncel (2019, Columna), gràcies a l’ajuda d’un “xerpa literari”, Francesc Miralles. “Em va convertir en escriptor”, reconeix. Amb la mateixa editorial, va publicar La cantant de fado (2021). Poc després, en una entrevista a Diari de Sabadell explicava que estava treballant en una tercera novel·la. És fàcil deduir que es tractava de Fer cantar els arbres.
“Hi ha escriptors brúixola i altres que són mapa, que ho tenen tot apamat. Jo soc dels primers, em poso a escriure sense saber cap a on aniré. Em permet generar intriga i sorprenent”, assenyala. A l’hora d’escriure una novel·la –afirma– “el més important és la història, que ha de ser potent i ha d’estar molt ben lligada i tancada, amb bons girs... Per mi, després venen l’estil, els personatges...”. Precisament, si han passat cinc anys entre novel·les, “ha estat per treballar molt bé la història”.També va cursar un curs d’escriptura que li va tocar per sorteig a l’Ateneu Barcelonès.
Tot i la trajectòria d’escriptor, hi ha qui el coneix per la música. Jordi Campoy és pianista i des de fa 25 anys productor a l’estudi Ten, de Sabadell. El seu pare era paleta i trompetista aficionat, però com que els números no quadraven es va haver de vendre l’instrument. El que no va fer mai va ser deixar de pagar les classes al conservatori municipal del seu fill. Tampoc el va pressionar perquè estudiés una altra carrera. “Si a tu t’agrada la música, fes-ne, i ja veurem on arribem”, li van dir.
És “un sastre de la música”. Li arriben maquetes d’artistes i grups, des d’havaneres fins a reggaeton, i ha de vestir-les. Perquè una novel·la funcioni també ha d’estar ben vestida.
Sabadell, un ‘lobby literari’
És el tercer sabadellenc que guanya el Premi Prudenci Bertrana. A més, en molt poc temps. Van ser guardonats Montse Barderi –ara al jurat–, per La memòria de l’aigua (2019), i Jordi Solé (2023), per L’any que vaig estimar Ava Gardner.
Sabadell s’ha convertit els darrers anys en un pol de talent literari. En els darrers anys, quasi sempre el nom d’un sabadellenc apareix entre els premis més importants del país. Roc Casagran (Somiàvem una illa, 2024) i Gemma Ruiz Palà (Les nostres mares, 2023) van guanyar consecutivament el Premi Sant Jordi de Novel·la, dotat amb 60.000 euros. Jordi Berlanga (L’extraordinària vida d’un gos a les últimes, 2024), el Premi Josep Maria Folch i Torres de Novel·les per a Nois i Noies.
I extraordinari és també l’idil·li literari entre Sabadell i Andorra. Durant dos anys seguits sabadellencs han guanyat el Premi Carlemany per al Foment de la Lectura: Toni Mata (El centre del món, 2026) i Jose López (Abans no s’apagui, 2025). I encara més: un any abans, el va guanyar la castellarenca Gisela Pou (Retorn a Douglas Row, 2024).
Cesca Rodríguez va guanyar el Premi Ciutat de València (Ens veurem aviat, 2024) i Jordi Fité, el Premi Cavall Verd de traducció (Poesia completa, d’Elizabeth Bishop, 2026). I no oblidem que el 2018 Marta Orriols va guanyar Premi Òmnium a la millor novel·la de l’any per Aprendre a parlar amb les plantes, dotat amb 20.000 euros.
