Montse Barderi signa la seva noveŀla més lliure, desfermada i lírica: un relat radical sobre les dones que comencen a envellir i, lluny de renunciar a res, ho volen tot. Una història que parla d’identitat, cos, bellesa, amistat, llibres, sexe i miracles. I ens recorda que potser no cal una altra persona per sentir-se estimada. Potser només cal aprendre a parlar amb el mar.
'El mar, que brilla i riu' (Columna) és la sisena novel·la de l'escriptora i filòsofa Montse Barderi, que es publicarà el 3 de setembre. Us fem un avançament editorial del segon capítol.
- Portada d``El mar, que brilla i riu`
La Daniela va venir d’un lloc que els homes en diuen el Perú. Però tot això ella no ho sabia, no coneixia cap altre indret que casa seva, aquell habitacle minúscul i colgat on havia viscut sempre. No tenia cap altre origen que el present, tot i que l’acompanyaven un seguit de marques físiques lleugerament diferents de les dels altres humans que l’envoltaven: un rostre més fosc, el cabell molt llis i negre, ulls allargats, nas i llavis amples, pigues, una cara rodona i una estatura baixa. Més tard no s’agradaria, s’hauria après a mirar des del barem d’una mena de bellesa blanca i abacallanada. No s’adonava del seu somriure ingenu, d’aquella mirada que certificava el miracle de tot el seu entorn, una rialla fàcil o el seu posat solemne quan es concentrava. No sabia fins a quin punt era profunda, sincera, apassionada i bella. No n’era conscient, però vull pensar que un dia va aprendre a mirar-se tota ella dins meu.
Al principi tot semblava pràcticament normal. Ja ho sé, ja ho sé, estic agafant un to d’una estranya seguretat, i un mar sempre mira de lluny i amb una certa estranyesa les coses de la terra. Però recordo i em reconstrueixo la història una vegada i una altra. No tinc l’escriptura, només tinc la memòria de l’aigua; tot el que s’hi ha enfonsat es barreja en mi en dosis infinitesimals, com fils de tinta insoluble dins l’aigua salada.
La Daniela vivia a la planta baixa d’un bloc molt alt d’un barri molt humil; l’única sortida exterior eren les finestres que donaven a un carrer estret, d’un sol vial per als cotxes, i la vista des del menjador s’estavellava davant l’edifici gris de l’altra banda. Els vianants que passaven a tocar de casa seva acostumaven a abaixar el cap per contemplar amb proximitat privilegiada la vida íntima que transcorria a un pam de nas del carrer.
Per a la Daniela, els grans desplegaven un món ple de sorpreses, i ella se’l mirava amb la boca una mica oberta i amb els ulls plens d’interès. Amb aquest posat, sovint li queia un mastegot perquè no es movia o no anava prou de pressa. Tot el que li passava quedava reclòs dins la façana d’una nena encantada que semblava no tocar ni quarts ni hores.
Un dia, una gata manyaga, tota blanca, va anar a parir al celobert, rere la rentadora. Sa mare, en descobrir-ho, els va ruixar amb lleixiu, la partera va llepar els moixets un a un per salvar-los, mentre sa mare omplia una galleda. No sabia què li feia més mal, si la gata agonitzant o els petits sota l’aigua. La Daniela cridava, suplicava, plorava, però la mare amb una mà mantenia els gatets sota l’aigua i amb l’altra l’agafava pel pit i impedia que s’hi acostés.
Des d’aquell dia i durant molts anys, ho recordava i plorava. S’imaginava que els salvava de totes les maneres possibles: que els descobria abans que ningú i els amagava. Plorava imaginant-los sota la manta perquè sabia del cert que tots eren morts i que res ni ningú podria canviar el que irreversiblement ja era.
En aquells moments, jo li hauria volgut poder dir que aquell no era el món que havia creat, que només era una baldufa petita i impotent que girava per la inèrcia rotacional de tot el que l’envoltava. Que no havia de culpabilitzar-se pel destí dels gatets, que només seria responsable dels animals que tingués de més gran, dels futurs mons que es construiria. Però d’algun lloc havia de venir aquella inseguretat i indubtable manca d’amor propi que desenvoluparia sovint durant la primera meitat de la seva vida, abans d’estar amb mi.
La mare no hi va pensar mai més, en aquells animalets plujats de lleixiu, com si els hagués d’emblanquinar per fer-ne angelets de la mort; només va exclamar: «Així tots els gats del barri sabran que aquest no és un bon lloc per parir».
Cada matí, sense mirar-la, arrossegant-la d’un braç, la deixava ben d’hora a l’escola, i després se n’anava tota sola a oferir begudes pel carrer. Ampolles d’aigua, de cervesa, de cola. Begudes que comprava al súper més barat i que provava de vendre per places i carrers, dins els trens on entrava i sortia sense pagar, i per tot arreu on veia gent. Sempre carregada de llaunes, amb la mateixa nevera amb què venien a veure’m el cap de setmana. Una nevera d’un blau clar embrutit i rascat, amb una banda blanca i, a sobre, la tapa.
El pare treballava en un petit supermercat obert de les nou del matí a les onze de la nit, regentat per un home que explotava els que, com ell, havien vingut d’altres indrets de la Terra.
La major part del sou se l’emportaven el lloguer i les despeses fixes.
La Daniela anava a l’escola del barri i no en sortia fins a la tarda. No sempre podia esmorzar, no sempre sopava, l’únic àpat garantit era el dinar de l’escola, gràcies a la beca del menjador.
Quan sortia de casa en dejú, les lletres del llibre i les explicacions del professor es feien cada cop més denses, la son l’envaïa i la gana l’adormia.
Ah, i el sexe! Quan encara no havia arribat als catorze anys, al seu món hi va entrar la pornografia, com sempre i amb tothom, a través de les pantalles.
No sé per què els humans donen tanta importància al sexe. Inicien mons completament nous, tecnològics i absurds, lluny d’una vida que sempre els sembla massa estranya per ser viscuda al natural. I aleshores, ràpidament, hi afegeixen la pornografia. A cada fòrum que creen, inicialment fet de puríssims 0 i 1, hi afegeixen pràctiques copulatives violentes (cap a la femella de la seva espècie).
La Daniela tenia gana i un xicot de la classe li va dir davant de tothom:
—Ei, no t’agradaria anar-te’n a comprar un bon entrepà? A canvi de fer allò que ja saps.
I lògicament s’hi va negar.
L’endemà va demanar diners al pare, ell li va contestar que no en tenia i la mare tampoc. No se li va acudir plorar, cridar o queixar-se de manera clara i racional que no podia anar a classe sense haver menjat res. Els mastegots quan s’encantava en tenien la culpa.
Va pensar que potser hauria de buscar alguna veïna per netejar-li la casa a canvi de llit i menjar. Conviure amb una iaia solitària que tingués una pensió, gats manyacs ben cuidats, un plat a taula, un sopar amb el televisor engegat, una estufeta calenta, un entrepà embolicat amb paper de plata i llet a la nevera. Imaginava sempre la mateixa història: ella netejava els vidres dels cotxes davant d’un semàfor, la major part dels conductors li deien que no amb el cap, d’altres obrien la finestreta i li donaven una moneda, alguns miserables només xavalla. Amb una galleda, passant fred, anava oferint una rentada amb aigua fosca, poca escuma i un drap ben brut, morta de fred, fins que passava pel seu costat la iaia amb el carret d’anar a comprar, somriure dolç, mirada blava i cara arrugada com una panseta dolça. Ella sí que s’adonava que no havia d’estar-se al semàfor. Estranyada, li preguntava per què no era a classe — era tan fabulós sentir-se mirada i escoltada, i això ningú ho sap més bé que jo—, i ella li contestava que aniria a l’escola més tard perquè la prioritat era menjar per poder-se concentrar. Finalment agafaria confiança per dir-li que havia rebut propostes sexuals a canvi de l’esmorzar, immediatament la velleta s’indignaria i la duria a casa seva, la banyaria amb molta escuma i aigua calenta, li compraria roba nova, li explicaria que sempre havia volgut una neta, i que seria l’alegria d’aquella casa. Parlaria amb els pares perquè anés a viure amb ella, i ells hi estarien d’acord perquè tindrien una boca menys per omplir. De tant en tant els visitaria, però ja no s’haurien de preocupar mai més per ella, ni pel menjar ni pels llibres, perquè aquella senyora gran seria com una veritable àvia i s’ocuparia de tot. Després imaginava que la gata blanca encara era viva, la seva mare no l’havia descobert ni a ella ni els petits i se’ls enduia tots a casa de la iaia. Amb el temps els feia esterilitzar i vivien feliços per sempre.
No pensava en mi, en la possibilitat que algú, encara més vell i més blau, sense formes ni contorns fixos, pogués abastir-la de més amor que cap vella sorgida del no-res amb una severa neurosi redemptora.
Aquesta història se la va repetir i explicar fins a la sacietat, abans d’anar a dormir, de camí a l’escola, en qualsevol moment que se sentia sola.
Un dia va parlar amb una de la classe que feia sovint aquella mena de coses sexuals al lavabo per unes monedes, un migdia a l’hora del pati quan es van quedar totes dues assegudes en un banc, mentre la Daniela mirava amb deler l’entrepà i el croissant de xocolata que ella sí que s’havia pogut comprar. No en va treure l’entrellat: que si era per comprar-se un mòbil i més endavant carregar la targeta, que si era per amor o perquè li agradaven molt els xicots, que si volia ser una porno star quan es fes gran, que si l’important no era fer o no fer sinó sobretot no deixar-se gravar mai. No pretenia que ningú s’enfadés, no volia ofendre. Només esperava entendreho des de la pura racionalitat; sabia perfectament que aquest no era el sexe que desitjava: com un joc, com un intercanvi de regals, com una experiència que es pot fer amb un i altre. L’amor havia de ser una altra cosa.
Ah, l’amor havia de ser una altra cosa! Quan pensava coses com aquesta, l’hauria esperat mil estacions; m’entendreixen tant, l’esperança i les conviccions idealistes!
Però com li acostumava a passar, el seu afany de saber esdevenia una mena d’interrogatori ofensiu. La seva autosuficiència despistada no creava simpaties automàtiques. Els altres notaven que no era exactament com ells. I és que era humana però tenia molt de manatí: sensible, curiosa, afectuosa, pacífica i ingènua. El més ferotge que tenia era la gana. Avui he entès que resultava irritant perquè era massa dèbil per pretendre ser autosuficient, aspirava a la dignitat dels poderosos amb una ànima de càntir.
A casa no hi havia gaire menjar, només una truita d’un ou i una barra de pa del súper per sopar, com cada nit, sempre el mateix, no recordava altra cosa.
La solució segur que no era esperar la iaia de la casa acollidora i plena de menjar. Va demanar que el tros de pa amb truita fos una mica més gros per l’endemà esmorzar. Va explicar als pares una veritat inventada: que al col·legi li havien dit que calia que esmorzés i que es prengués un got de llet cada matí pel calci i el desenvolupament dels ossos. Els va enxampar de bon humor i hi van estar d’acord sempre que el bric de llet li durés una setmana. No sempre va ser així, perquè ells també en bevien, però el tros d’entrepà i truita l’endemà va suposar una nova llibertat; ja no havia de patir per aquella mena de boirina que l’assaltava irremeiablement fins a l’hora de dinar.
Va tenir molta sort, els seus pares volien que estudiés, no havien de ser tres aportant misèries a casa. Havien vingut des de molt lluny per prosperar, i en el fons sabien que l’única que podria sortir d’aquell destí mal pagat era ella. Qualsevol cosa era millor que vendre begudes pel carrer o estar-se al supermercat controlat per una càmera de seguretat, i si no estaves a la caixa calia descarregar material, col·locar-lo als prestatges o escombrar i fregar el terra. L’amo, li explicava el seu pare moltes nits, era un tirà que no permetia que estigués parat ni un segon.
Ella havia d’estudiar, era l’única venjança possible a tanta gana. El temps passa ràpid i és difús per a mi a l’hora d’explicar la diminuta història dels homes. Ara ja la veig com una jove, amb aquella mirada de manatí que no l’abandonarà mai. És una persona decidida i il·lusionada, convençuda d’arribar a la universitat, vol convertir-se en metge i ajudar tots els nens que passin gana, però els ideals de joventut s’obliden, i això que són tan ingenus que els hauríem de fer cas.
