La Fundació Òpera de Catalunya ha tornat a apostar per Le nozze di Figaro de Mozart, que arriba ja a la seva quarta producció -si no vaig descomptat,- dins la trajectòria de la casa. No és casual: la gran comèdia mozartiana continua sent un repte i una carta de presentació per a qualsevol companyia i una magnífica baula per a l’Escola d’Òpera. Aquesta nova versió, primera temporada íntegrament dissenyada sota la direcció artística de Jordi Torrents, es manté dins les expectatives raonables de la companyia.
Una de les notícies destacables rau en el debut de la sabadellenca Maria Hinojosa, que ha desenvolupat una variada i intensa trajectòria a nivell nacional i també a l’estranger sense haver trepitjat mai la temporada operística sabadellenca.
Amb una trajectòria consolidada a escenaris nacionals i internacionals, Hinojosa va oferir una lectura refinada, de línia elegant i fraseig expressiu, tot i un “Porgi amor” inicial perfectible però amb un “Dove sono” de l’acte III a l’alçada artística, classe i sensibilitat que la caracteritzen. En aquest sentit també connectava amb la Susanna de Rosa Maria Abella, la veu que més plenament va convèncer la nit del debut.
Abella, que ja havia demostrat solidesa en altres produccions catalanes més enllà de la FOC, va signar aquí una Susanna ben treballada en escena i vocalitat, amb un domini de registres i caràcter i dels mitjans canors: afinació precisa, el domini del text i la seguretat escènica li van permetre sostenir bona part del pes dramàtic. L’ària de l’acte IV, cantada amb lluminositat segellaven un gran pas endavant en la seva carrera.
El Comte de Ferran Albrich, a qui li recordo excel·lents interpretacions de lieder de Wolf i Mahler, va ser una aportació solvent des del punt de vista vocal, amb un fraseig acurat, timbre rodó i reguladors ben treballats. Li falta, però, una mica més d’autoritat i irascibilitat versemblant en aquest rol molt més ric en la complexitat psicològica. Pau Armengol va construir un Fígaro d’energia franca, amb una dicció viva i complaent sentit teatral, tot i que lluny de la potencialitat centrípeta que pot oferir un paper que, salvant algunes tensions a la franja aguda de l’extensió i algunes notes engolades, va cantar amb convicció.
També cal destacar el Cherubino de Laura Orueta, caracteritzat amb frescor i una gestualitat convincent, tot i gestualitat corporal potser massa infantiloide. El seu “Voi che sapete” va tenir brillantor i naturalitat.
Assumpta Cumí (Marzellina) i Arturo Espinosa (Don Bartolo) van aportar ofici i solidesa, mentre que Jorge Juan Morata (Don Basilio) completaven amb correcció i frescor un equip ben conjuntat, mentre que i Laura Gibert (Barbarina) aprofitava les petites intervencions com la de l’acte IV per demostrar que vocalment pot fer rols de més relleu. No obstant, comparada amb la producció d’ara fa deu anys, globalment aquesta versió és més continguda i menys seductora: la vitalitat i experiència actoral de l’equip format per Marsol, Daza, Tobella i les altres superava amb escreix la present. Ni que sigui per la poètica i la força assolida en el final de l’obra, poc emocionant enguany.
Des de la direcció musical, Daniel Martínez Gil de Tejada, va imprimir una lectura va ser fluida, equilibrada i teatral, amb una bona relació entre fossat i escenari, també en els números de conjunt i en el llarg final de l’acte II. L’OSV, que continua renovant el seu so i múscul, va respondre amb sensibilitat i precisió lluny d’aquelles estrenes tan perfectibles d’altres èpoques.
Per la seva banda, la proposta escènica de Pau Monterde i Miquel Gorritz es caracteritza per la claredat narrativa i la simplicitat funcional. L’espai únic, d’estètica clara i predominantment blanca, afavoreix la sensació d’espai escènic encara que no hi pràcticament varietat en els marcs escènics. El vestuari, d’època goyesca, contribueix a situar l’acció sense estridències, encara que el conjunt peca d’una certa monocromia visual, sobretot en el quart acte, on s’enyoraria una atmosfera més poètica i verda per suggerir el jardí nocturn.
En aquest sentit, es nota que la inversió forta vindrà amb la propera producció, L’holandès errant, que vol deixar petjada en la història de l’entitat amb el que serà el primer Wagner representat. Anirem esmolant el llapis per a l’examen.
