El diagnòstic d'un càncer de mama sacseja la vida de l'escriptora Núria Esponellà, tal com mostra al llibre Amb els pits a l'aire (Columna), on hi ha dolor, bellesa i resistència vital. La malaltia li fa redescobrir la vida, acceptar la seva vulnerabilitat i estimar amb força la natura. L'autora de Celrà serà dilluns 1 de desembre a la Llar del Llibre de Sabadell, a les 19 h, per presentar la seva obra, que s'ha convertit en una referència per a moltes dones.
Amb els pits a l'aire és metafòric i literal.
És un llibre molt íntim, en les novel·les i en la poesia mai no havia parlat de mi. Vaig escriure quaderns de tot el procés de la malaltia i un dia que necessitava saber on era, en quines coordenades em trobava, els vaig ordenar. Em van dir que allò que havia escrit era potent i que podia ajudar molta gent. Era un risc despullar-se, però ha estat molt gratificant. I no només és un títol metafòric: t’acostumes a ensenyar els pits: a les mamografies, a les tactacions, a la radioteràpia...
Com has viscut el procés?
El més trist de tot és sentir-se sol. Jo al principi també em vaig replegar, entenc perfectament que no es vulgui compartir. Però estic madura per parlar-ne des d'un punt de vista positiu, catàrtic, no lacrimogen i amb una mica d'humor. Ha estat un reinici de la vida, el renaixement d'un ésser més autèntic, m'ha permès establir prioritats. No som un cos: tenim una part emocional i anímica, i jo parlo de la vida. Tinc una fe còsmica, sense dogmes.
El càncer coincideix amb la malaltia del seu marit.
Quan és a l'Hospital Trueta visitant-me, l'han d'operar d'urgència allà mateix per arrítmies i s'hi queda ingressat. Em trobo que he d'anar tres vegades al dia a l'hospital: per veure'l al matí, per fer teràpia i per tornar-lo a visitar. Vaig decidir agafar la càmper i buscar un lloc a prop de l'hospital on hi hagués pins i alzines. Meditava, dormia, menjava, em trucaven les amigues, passejava...
Aleshores, et trenques.
Després d'un mes, justament la nit que decideixo tornar a casa a descansar, em truquen a les dues del matí perquè l'havien d'operar d'urgència per un problema pulmonar. Pel camí, vaig parar a plorar. "Això és massa per a mi, per més resilient que sigui."
I com ho vas remuntar?
Allà vaig sentir la presència del meu pare. Vaig notar que estava amb mi. Un cop a casa, vaig agafar el tractoret que tenim per anar per la muntanya i vaig anar a trobar unes oliveres. Em van passar una sèrie de coses —que explico al llibre— que em van fer esclatar a riure dues hores. No podia parar. M'han dit especialistes que és riure histèric causat per la descompressió. Però penso que l'humor forma part de mi, i allò era una broma còsmica.
Les amistats han estat fonamentals, per això els dediques un capítol.
Les amistats són la xarxa on et pots desfogar. Quan em diuen el diagnòstic, són les primeres a qui truco, perquè al meu marit l'hauria fet patir massa si li ho deia de cop. Un cop vaig estar més serena després de parlar amb les amistats, després sí, l'hi vaig explicar.
Quina importància ha tingut l'actitud en el procés de la malaltia?
He hagut de canviar hàbits mentals per enfocar-me en la salut i no en la malaltia. En lloc de dir «estic malalta», dir «m’estic curant». Els neurocientífics en parlen, del poder de la ment. El destí no el sabem i no sempre depèn de nosaltres, però si canvies l'actitud no pateixes tant ni fas patir tant els altres. El dia que m'aixeco girada i deixo de fer coses i em capfico, em fa mal tot. Si entres en la vibració de la por, t'entren tots els mals. El dia que m'aixeco amb confiança, tot va millor. Amb el meu marit, hem fet un màster de no barallar-nos: si veiem que comencem a discutir, hem après a deixar-ho caure.
En l'actitud, escrius, també hi ha l'acceptació de la pròpia vulnerabilitat.
Vaig entendre que havia d'acceptar la vulnerabilitat. Això no vol dir resignar-me, però sí deixar que la vida faci el seu curs. La idea de lluitar és equivocada, perquè crea un estat d'alerta. Accepto el moment, hi transito. Una altra idea del llibre és que hi ha un detonant d’estrès emocional fort que provoca la malaltia, però això no t'ha de fer sentir culpable, perquè seria un error autojutjar-se.
En un dels capítols parles sobre la preocupació, especialment pels fills.
Sí, passa més entre les dones, que ens preocupem pels fills. La preocupació indica desconfiança i no ajuda, sinó que enfonsa. Has de pensar que tenen tot el que necessiten per sortir-se'n i, si cauen, seràs allà per acompanyar-los.
Quin paper ha tingut la naturalesa en tot el procés?
La natura és una aliada. Tant els banys de mar com els banys de bosc, on anar a respirar d'una manera conscient per connectar cèl·lules. Les teràpies complementàries, com la natura, el ioga, la meditació i caminar, són molt importants. No m'ha servit per deixar les pastilles, però sí per minvar-ne els efectes.
