- Obres de Say i Rimski-Korsakov
- Camille Thomas, violoncel. OSV. Andrés Salado, director
- Teatre de La Faràndula de Sabadell. 23-1-26
Fa sis anys i gairebé dos mesos, l’Orquestra Simfònica del Vallès va oferir un programa molt semblant, aleshores amb Xavier Puig com a director titular, amb un programa semblant primer a La Faràndula de Sabadell i l’endemà al Palau de la Música Catalana. Aquesta recurrència no és casual, sinó indicativa d’una línia programàtica que busca estímuls més enllà del cànon clàssic i que, en aquesta ocasió, tornava a articular-se combinant una obra del pianista i compositor turc Fazil Say (1970), en concret, el concert per a violoncel Never give up! (2017) i, després, la suite Schéhérazade de Rimski-Kórsakov.
L’obra de Say, profundament marcada pel context polític i humà de la Turquia contemporània, es presenta com un missatge explícit de resistència, esperança i afirmació de la dignitat davant la repressió, la por i la pèrdua de llibertats. El violoncel hi assumeix un rol gairebé antropomòrfic: una veu humana que sofreix, protesta, cau i es torna a aixecar mitjançant un estil declamat, de cant melismàtic, que integra recursos de la tradició virtuosística occidental amb girs modals i escales d’arrel oriental. El llenguatge musical —tonalitat ampliada, cromatisme, patrons repetitius, acumulacions de tensió i colors foscos— construeix un espai sonor opressiu del qual el solista emergeix com una veu irreductible, fins a desembocar en una afirmació final que, sense negar el desarrelament del subjecte, adopta un impuls gairebé dansaire, amb joc d’obstinats rítmics, glissandi i altres figures als violins exposades com a paisatge sonor urbà.
La interpretació de Camille Thomas va ser brillant, meticulosament treballada i tècnicament irreprotxable, però sobretot valuosa per la claredat amb què va saber comunicar-ne el sentit simbòlic i ètic en una breu explicació prèvia, molt més eloqüent que unes notes al programa estèrils, incapaces tant aquí com a Schéhérazade de formar o informar sobre el fet musical. Amb comptades excepcions, l’onanisme literari tenyit de ficció musical que sembla dominar aquesta temporada en aquests textos, tendeix més a un màrqueting de despatx que a una fonamentada eina de divulgació musical. I més amb obres com el concert de Say.
A la segona part, la suite de Rimski-Kórsakov va oferir una imatge prou sòlida de l’estat actual de l’orquestra després de la hiperactiva i resacosa agenda nadalenca: considerable sumptuositat en els tutti, relleu i contrast de textures en el tractament dels blocs temàtics i un enfocament global tendent al lirisme menys enfocat a sonoritats seques i tallants. A destacar, per exemple, la reexposició del tema amorós d’El príncep i la princesa amb un Salado convertint-la en un d’aquell moments en què el segell idiomàtic de Salado és més dolç.
Com fa sis anys, la concertino Marta Cardona va convèncer com a veu de Schéhérazade adherint-hi el seu el toc personal, d’igual manera que altres primers faristols de les fustes en passatges de compromís com el segon bloc temàtic a El mar i el vaixell de Simbad i les variacions d’ El príncep Kalendar gràcies a una articulació del cant melismàtic ben sostingut en fiato, legato i apianaments. I, particularment, als primer fagot i clarinet als solos de dansa exòtica del tercer moviment damunt l’acompanyament en pizziccatti. Per cert, la secció de trompes ha guanyat en cohesió i resolució amb la intèrpret incorporada els darrers programes.
En conjunt la bona resposta de l’orquestra va permetre que Salado també assolís moments de incisivitat rítmica i energia trepidant en la mena de tarantel·la que caracteritza Festival a Bagdad, on el retorn del tema del mar va assolir un so prou dens, amenaçador i amb una expansivitat muscular; com una autèntica fúria marítima.
El públic va respondre amb entusiasme creixent, ja perceptible des del segon moviment, fins a irrompre sense respectar el silenci final que el director intentava sostenir.
