Queden 32 hores perquè Dafnis Balduz puji a l'escenari de l'Estruch a interpretar Qui va matar el meu pare, un monòleg inspirat en la novel·la del jove escriptor francès Edouard Louis. És un crit contra la intolerància i alhora un acte d'amor, entre el dolor i l'abraçada. Queden menys de 20 entrades per no perdre's aquesta obra (dissabte, 20h) que ja ha triomfat a Barcelona.
Homofòbia, pobresa, alcoholisme... Qui va matar el meu pare és una obra d'alt voltatge, oi?
És cert que hi ha aquests temes que impacten, però també és una obra amb parts molt lluminoses i esperança. Entre el títol i tot plegat, a vegades la gent es pensa que és una cosa molt fosca, i no ho és tant. Ara bé, sí que s'aborda aquella homofòbia gairebé silenciosa que, de manera tradicional, ha estat inculcada en l’educació. Tot allò que resultava diferent sempre era jutjat, posat en qüestió. Suposo que allò desconegut fa por. I el que sorprèn és que l’autor és un tio jove, de 31 anys, i el que relata va passar als anys noranta o fins i tot al 2000. És a dir, és molt recent i encara és molt vigent.
Aquests rastres de lluminositat, on es troben?
Tant el llibre com l’adaptació teatral són una conversa del protagonista amb el seu pare, com si fos una carta. El pare evoluciona. És un pare que estima el seu fill, d’això no hi ha dubte, però que comença des d’un lloc molt distant. I a mesura que avança la vida del fill, també evoluciona la seva manera d’entendre’l, d’acceptar-lo, de donar-li suport. Es pot començar d’una manera molt distant i acabar amb un suport rotund i absolut. I aquest és un dels grans missatges de la funció: que tothom pot canviar la seva manera de pensar cap al progrés, cap a l’acceptació i la tolerància.
El pare, d’entrada, reacciona molt malament a l’homosexualitat del seu fill?
Una de les coses que més em van atrapar de la novel·la és quan explica que de petit li deien: “No caminis així, et mous com una nena. No moguis tant les mans. No parlis tan agut”. Imagina’t aquest nen de tres, quatre i cinc anys rebent tots aquests inputs. Per què has de fer-li pensar que la veu que li surt és “equivocada”? Per què no està bé que s'expressi d'una manera natural? Quin mal fa? Al final, què ens importa? És un tipus d’educació molt castradora, i continua vigent. Pot semblar superficial, però no ho és gens. Tota l'estona et neguen la teva identitat, et diuen que la teva manera d'existir no està bé. Aleshores comences a tapar. A tapar i a tapar. I creixes amagant la teva veu real, la teva manera d’expressar-te.
Al llarg del monòleg, hi ha molts tons emocionals. N’hi ha algun que predomini? El retret? L'exaltació?
No hi ha un sol to. L’hora i deu d’espectacle és un viatge molt bèstia. La vida d’aquest noi transita per moltes emocions: ràbia, amor, venjança, admiració pel pare i per la mare, odi també cap al pare. Hi ha moltes contradiccions, perquè al final és inevitable estimar els teus pares. I arriba un moment que també entens que han fet el que han pogut. Han fet coses malament i coses bé, però potser intentaven fer el millor per tu. Si entens això, pot aparèixer una mena de catarsi, com el perdó. Jo no crec que la funció sigui un retret. És més aviat una explicació de com es van viure les coses. I també una declaració d’admiració: malgrat tot, el pare ha fet un gir brutal en la seva manera d’entendre, estimar i respectar el seu fill. Hi ha una esperança aquí. Malgrat tot el que vam viure, s’arriba a un lloc d’admiració recíproca i acceptació total. I això no sempre passa.
Les condicions sociopolítiques i l’entorn també hi tenen responsabilitat?
Sí, però aquesta homofòbia no entén de classes socials. Gent rica, cultivada i amb tots els possibles també ha fet fora els seus fills de casa. Això continua passant. També depèn de les capacitats humanes de cadascú per fer un gir: que l’amor que sents cap als teus fills estigui per sobre de les creences retrògrades que t’han inculcat. L’amor entre persones adultes no fa mal a ningú. No té cap impacte negatiu en la societat. A mi no em canvia absolutament res del meu dia a dia que dues persones del mateix sexe es casin o s’estimin. El que ens afecta com a societat és l’estat de la sanitat pública, de l’educació pública. No les llibertats individuals. És un tipus de fòbia que no té ni cap ni peus.
I el racisme, com es percep dins la funció?
No es tracta tan directament, però hi és. El pare és una mica un compendi de tot: masclisme, racisme, homofòbia. Aquestes coses acostumen a anar de la mà. Són creences que parteixen de la necessitat de sentir-se per sobre d’altres persones. La lluita principal de la novel·la no va tant pel racisme, però sí que apareix com a part d’aquest paquet ideològic.
Com t’ha impactat a tu l'obra?
No és un projecte que m’arribi per encàrrec. És un text que ja s’havia portat al teatre en diferents països, cadascun amb la seva pròpia adaptació. En alguns llocs s’ha fet com a monòleg; en d’altres, amb diversos actors. Quan la vaig llegir em va atrapar molt i vaig pensar que aquí no s’havia fet i que potser estaria bé portar-la. Vaig començar a buscar aliances: el Festival Grec de Barcelona, la productora Sixto Paz, el director Pau Roca... Que un projecte neixi de la teva pròpia inquietud i puguis tirar-lo endavant és un luxe enorme. Però també és una gran responsabilitat. És un salt al buit.
És una obra complicada?
És un artefacte complicat: interpreto quatre o cinc personatges diferents i he de canviar de l'un a l’altre en qüestió de segons. És un recorregut emocional molt intens. Això et motiva molt, però també fa por. És el que passa amb les arts escèniques: quan tens alguna cosa molt arriscada, t’excita i t’espanta alhora. Hi ha dies que surts pensant “que bé”, i altres que penses que ets el pitjor actor d’Espanya. Quan estàs sol a l’escenari no tens ningú on agafar-te. I això genera un vertigen particular.
