‘Arquitectura de l’intangible’ o quan els quadres estan vius

L’artista Rosa M. Folch Vàzquez està acostumada al món de l’arquitectura tècnica, on tot té una funció, una mesura i un càlcul. Per això, quan va començar a experimentar artísticament se li va obrir una finestra a un cosmos de llibertat, intuïció i matèria viva. Els seus darrers quadres combinen poèticament sorra, pasta de guix, pols de marbre, quars, òxids de ferro, coure, llautó, closca d’ou i altres materials que creen preciosos universos abstractes. Les textures juguen amb els colors. 

Alguns dels noms de les seves obres són Alè mineral, Allò que s’obre, parla; Arquitectura de l’intangible; Fil de memòries; On l’òxid es fa horitzó; Quan la terra somia en blau; Quan l’òxid floreix, la memòria respira... Es podran veure en una exposició al Gremi de Fabricants que s’inaugurarà aquest dijous a les 19 h i que es podrà visitar fins al 19 de juliol.

“La meva obra és matèrica perquè parla del tacte, des de la pell. Cada peça és un procés, una construcció orgànica que respira, s’esquerda o floreix. Hi ha cicatrius, sediments, capes i escletxes”, explica Folch sobre la seva col·lecció de quadres.  Serà la seva primera exposició, per això reconeix que està immensament il·lusionada i agraïda per l’oportunitat que li ha ofert el Gremi de Fabricants i Francesca Rodríguez, amiga i escriptora que dijous a les 19 h hi presentarà la novel·la Ens veurem aviat. Li va oferir compartir els dos actes de presentació.

A davant de les obres, l’artista es deixa fluir i crea sense patró. “Em transporto a una altra part de mi”, diu. El seu procés creatiu és totalment viu, reutilitza material per a trobar nous camins experimentals. “Treballo amb materials que tenen memòria. M’interessa el que és imperfecte, el que es transforma, el que deixa empremta”, assenyala l’artista. 

Fa 6 anys que Rosa M. Folch va començar a crear quadres. El 2021 va atrevir-se amb les aquarel·les, un any després amb l’acrílica i, a continuació, va fer les primeres passes amb la tècnica mixta, gràcies a classes a l’escola d’art Davinci, de Barcelona. “No busco representar, sinó evocar. Que cada espectador hi trobi un lloc on quedar-se o una ferina on reconèixer-se”, assenyala. L’artista no vol que la seva pintura s’expliqui, però sí que es recordi.