És una història de vampirs, però amb contradiccions molt humanes, la novel·la Saciar a la bestia, de l'escriptora i creadora de continguts sabadellenca Tamara Molina. És la primera fantasia que escriu, després de tres novel·les de romanços que l'han convertit en un fenomen amb milers de lectores. Va aprofitar la condició d'influencer per propulsar la seva passió, escriure.
M'han comentat que a les signatures de llibres t'has trobat situacions surrealistes...
Experiències una mica intenses de cop i volta, perquè amb la primera novel·la vaig passar de 0 a 100. Em va impactar veure tatuatges de la meva novel·la.
Com?
A les novel·les he parlat d'un dol després d'una ruptura tòxica, de la recerca de la identitat i de sentir-se vàlida. De veure que el món al teu costat avança i, per contra, tu no. Són temes amb què les lectores se senten identificades, hi ha missatges que són un raig d'esperança, i crec que això fa que les novel·les es visquin d'aquesta manera tan personal.
Què els dius a les lectores que et pregunten per aquests temes?
És important buscar suport en l'entorn i en àmbits com la lectura, que no és només una eina d'entreteniment, però sempre dic que cal anar a teràpia. És fonamental. A mi és el que m'ha ajudat a sortir d'aquestes situacions i m'ha permès parlar-ne. També vull transmetre que no estàs sola en el problema i que no t'hi quedaràs atrapada per sempre.
A les novel·les hi ha senyals d'alertes –red flags– de personatges a evitar.
Algunes red flags són molt evidents, com un personatge narcisista. Però m'agrada parlar de senyals d'alerta que no sempre identifiquem. En l'última novel·la, que és de fantasia, la protagonista es reprimeix per satisfer els altres. En anglès es diu people pleaser: no ocupar espai, no fer soroll, intentar agradar a tothom... És un senyal d'alerta envers una mateixa: no respectar-se ni defensar el propi espai i deixar que siguin els altres qui l’ocupin.
Com són els models amorosos que mostren les teves novel·les?
Com a lectora, entenc que cridin l'atenció els personatges canalles, amb una part fosca o dolenta. A la meva última novel·la el personatge masculí és un vampir, per exemple. Però com a escriptora no m'interessen alguns patrons. Tot i això, estic tranquil·la perquè el meu públic és majoritàriament adult. No és el mateix que una nena de 12 anys llegeixi sobre un noi dolent i assumeixi l'estereotip com a model a buscar en una relació.
Per què has triat la fantasia en la darrera novel·la?
Era el gènere que m'agradava quan feia petites novel·les amb les amigues a l'institut. Vaig debutar amb un romanç contemporani perquè em semblava que seria més fàcil i senzill, tot i que després no va resultar ser-ho tant. Però volia recuperar aquella il·lusió que tenia quan era adolescent. Sempre dic que Donde no puedas encontrarme és el llibre que la Tamara adolescent hauria necessitat llegir, mentre que Saciar a la bestia és el llibre que hauria escrit. Torno a sentir la il·lusió de les primeres vegades, tot i que també estic nerviosa, perquè els lectors sempre esperen alguna cosa de tu.
Com ha estat el camí literari que has seguit?
Sempre he publicat amb editorial, perquè a partir de crear contingut he tingut contacte amb el sector literari. Al principi, la il·lusió de començar et pot jugar males passades. Tens la sensació que estàs davant de les últimes oportunitats i vols aprofitar-les totes. No m'ha passat res dolent, però he comès errors i el camí ha estat una mica caòtic. Per sort, ara estic molt contenta i continuo aprenent.
M'interessa la teva opinió, com a creadora de contingut i escriptora. La societat s'ha acostumat als continguts de trenta segons, per tant, has notat que cada vegada costa més llegir un llibre?
Tinc la sensació que cada any anem a pitjor, ho noto d’un llibre a l’altre: cada vegada he de ser més concisa i, de vegades, anar més directament al gra, encara que m’agradaria no haver-ho de fer. La veritat és que la situació és complicada. Quan era més jove, llegia llibres en què la introducció a la història durava moltes pàgines. Ara, en canvi, tot ha de ser instantani: la parella s’ha de conèixer a les dues pàgines i fer-se un petó a la quarta. Ho entenc perquè, com a lectora, també visc aquesta falta de concentració. Però, com a escriptora, és complicat voler construir un món i introduir una història amb prou extensió perquè s’entengui, sense allargar-te massa.
