Triquell acaba de publicar l’àlbum Paco Deluxe (Halley Records), la seva reaparició artística després d’haver pausat el ritme de concerts el passat febrer. Hi juga amb sintetitzadors i tota mena de textures sonores, algunes fosques, i altres més lluminoses. Hi ha col·laboracions de Maria Jaume, Meritxell Neddermann i Gerard Quintana. La presentació en sala de l’àlbum serà el 8 de maig a a la Sala Apolo.
Quins són els dimonis interiors de Triquell?
Suposo que els dimonis són el que ens brinda tenir una consciència activa i veure en quin estat està la nostra societat de consum, les dinàmiques de marca abusives, l'estat d’inversió en cultura, que és menor que la inversió en defensa... Aquests són els meus dimonis, i encara te’n podria dir uns quants més.
I amb què estàs en pau?
Estic molt en pau amb acceptar i estimar el lloc d’on vinc, relativitzar-ho i agrair-ho. Estic en molt en pau amb l’equip de gent que m’envolta, tant a nivell musical com audiovisual i editorial. He sabut allunyar-me de certes òrbites i aterrar en un equip que per mi ara mateix és idíl·lic.
El disc Paco Deluxe està més amarat de dimonis o d’allò en què estàs en pau?
Crec que està alineat. El disc ha estat un canalitzador de tot allò que un no sap com treure’s de sobre. Hi ha qui per treure's les sogues que porta a sobre trenca objectes, qui escriu a Twitter, qui tracta malament els seus, qui cuina, pinta o fa música. En el meu cas, el canalitzador ha estat Paco Deluxe. Per a mi, és un relat metafòric i poètic d’un trauma generacional, o més aviat intergeneracional. Però al final, com que hi ha més idees que llonganisses, prefereixo no parlar grandiloqüentment i dir que, qui vulgui connectar-hi, hi connectarà i hi veurà reflectits dimonis; qui no, no.
La sensació és que utilitzes la ironia com un recurs per aguantar-ho tot.
Sí, en part. M’agrada jugar amb eufemismes, metàfores, formes poètiques, ritmes i imatges, perquè si no el llenguatge textual pot ser avorrit. També és una manera de protegir-se: hem vist artistes jutjats o censurats per certes ideologies, per criticar la monarquia o posicionar-se políticament.
Un artista m'explicava que havia de modelar les cançons perquè fossin comercials i sonessin a les ràdios. Has hagut de fer aquest exercici?
La ràdio és una de les poques coses que encara té un procés de selecció més humà que algorítmic. Evidentment, també està influenciat per interessos editorials. Però, per exemple, fa un moment m'han dit que han posat ...i bona sort a Radio 3, un tema que no havia ni plantejat que pogués sonar a una ràdio. Potser hi ha qui compon pensant si sonarà a Los 40 o en altres emissores. En el meu cas, és un factor en què penso un cop he acabat de fer la música. Jo crec que està bé, de tant en tant, provar fórmules més accessibles i també permetre’t de fer-ne que no ho siguin tant, però que siguin pròpies.
El panorama musical català sembla saturat de propostes que s’assemblen molt.
Crec que depèn d'on miris trobaràs nínxols, subgèneres, noves formes i nous creatius. Pol Batlle, Sandra Monfort, Ypnosi, la Svsto, la Francesssa, Meritxell Neddermann, Remei de Ca la Fresca... Són grups que potser no estan en el primer pla mediàtic, però són allà i donen riquesa cultural al panorama. Crec que la clau és no monopolitzar ni festivals ni cartells. Com a cultura trobarem el potencial quan donem veu a tothom hi hagi propostes molt variades, siguin més o menys comercials.
Hi ha alguna cosa que s’assembli a Paco Deluxe?
Tot el que he mamat. Sempre ho dic, que hi ha una fina línia entre el plagi i tenir referents. He intentat fer una cosa pròpia, però que beu dels meus referents: Slow Life, Balthazar, Yves Tumor, Lana del Rey, Fontaines D.C... Tot això líricament o sònicament m'han portat a concebre el disc.
Dels que cites, no n’hi ha cap en català.
Els que he citat abans, els escolto. Però és veritat... m’has enganxat. Escolto música en català, però potser menys que de fora.
És divertit menjar-te una hamburguesa amb Gerard Quintana en un abocador i brindar amb cava?
És divertit. Volia plasmar el costat més basura que tots tenim en una època en què a tots ens agrada blanquejar-nos moralment, fer una neteja d'imatge, sentir que som bona gent i que tenim el codi ètic idíl·lic. Volia aterrar-ho i dir que, segurament, si mirem enrere o ens gravessin 24 hores, tots seríem més capullos del que aparentem. Vam agafar una hamburguesa i una sidra amb gas rara que sembla xampany, vam anar a un abocador a fer-nos un porro i a dir que som basura. A celebrar-ho.
Què és per a tu Can Cañerillo, la masia familiar que dona nom al disc i on has compost els darrers dos anys i mig?
Can Cañerillo és una masia amb la seva història i on respires una energia que no controles, que no depèn d'un moble, una finestra o una cadira, sinó del que hi has viscut i hi projectes. Ja té uns anys i l’estem reformant com a projecte a llarg termini, el meu avi ja no hi és i no hi havia ningú que la cuidés. Ara aquí estic jo per fer-ne un niu creatiu on puc viure i treballar. És que m'agrada més la paraula masover que llogater. Té una cosa màgica.
Què és el que et fa feliç fora de la música?
Doncs mira, els animals. Estic molt animalista últimament. Tampoc ha canviat tant, m'agrada molt veure pel·lícules... Descobrir jocs, tot i sense passar-te perquè si hi passes massa hores et tornes una mica ermitanyo... M'agrada protegir els meus, militar molt pel meu microclima. Avui en dia, el que et condemna o et salva són els microclimes. En aquest cas, estic molt agraït i estimo molt l'òrbita de gent que tinc al voltant. Passar temps amb aquesta gent em sembla un regal.
I dins de la música, què et fa feliç?
Que puc pujar, baixar, accelerar o frenar, però sempre hi és. És un Pepito Grillo, un company incondicional. Una eina que puc capitalitzar més o menys, que puc rendibilitzar o no, que pot ser el monopoli dels meus dies o no. Hi ha dies que la tinc cada dia i altres la trobo a faltar, però que sempre estarà allà, al meu costat.
Després de l’aturada, has trobat equilibri entre allò que et fa feliç a fora i a dins?
Concebia l'aturada com una manera de no voler monopolitzar la meva vida amb el que implica la roda de compondre, produir, promocionar i girar. Compondre, produir, promocionar i girar... Sento que la vida t'ha de portar per altres llocs. En aquest temps he après producció de so. He fet la postproducció dels curts El dia de l'os i Tu i jo i la vaca. Els dos, amb noms d'animals. Perquè vegis com soc d'animalista! He anat a rodatges, he fet ràdio a Dublab Barcelona... No és que paris, és que deixes d'obsessionar-te en un sol front i en veus més. La vida m’ha sorprès i m'ha portat per altres camins. No vull haver de ser sempre 'el autónomo y empresario de Triquell que vive por y para su proyecto'... Els que conec que ho han fet s'acaben perdent moltes coses i es cremen.
Ara que parles de diversificar, el desembre debutaràs al teatre musical amb Germans de sang. Com va l’experiència?
Doncs estem en fase embrionària, encara no sabem quina forma tindrà. Vam fer dues setmanes d'assajos a l’agost i serà una versió disruptiva respecte a les últimes. Estic treballant amb gent molt talentosa com l’Ariadna Peya, la Mariona Castillo, el Dani Anglès... El que diferencia l'instrusisme d'un nou horitzó laboral és com de bé ho faci. El meu objectiu és fer-ho el millor possible per aprendre’n.
