“Jo ja em conec molt, ja m’he pillat i m’avorria. Em venia de gust sortir de la zona de confort”, se sincera el cantautor sabadellenc Vernat, que acaba de publicar un nou àlbum, Bernat. Efectivament, en aquest treball s’endinsa en un terreny fins ara desconegut. En temps d’electrònica, de melodies ultraprocessades, de produir un disc sencer sense sortir de casa, l’artista publica un àlbum amb un procés d’edició mínim, sense depurar gairebé res, i envoltat d’una quinzena de cordes d’una orquestra, la Camerata Bacasis, dirigida pel sabadellenc Martí Costa. “Ha sigut molt totxo –dispara–. I molt car, també”, admet.
El resultat de Bernat s’acosta a una barreja entre els musicals de Broadway i la Nova Cançó. “Són cançons que podrien ser d’abans, que han estat instrumentalitzades com abans, però en què hi he introduït influències modernes”, explica Vernat. El resultat són moltes harmonies barroques i rèquiems moderns amb pinzellades de folk, afrobeat, soul, gòspel...
Que el disc porti per títol el nom real de l’artista –Bernat, de Bernat Tortajada–, que musicalment es posa l’antifaç de la ‘V’, ja és una pista que va cap endins. Hi ha volgut parlar de l’amor, de fer-se gran, de les pors, de l’adeu... De fet, al disc es dedica una cançó amb el seu nom real: “És abstracta i és la més personal. Et mires al mirall, tens consciència, et fas preguntes i t’expliques les pors. Però estàs conforme amb el present”.
El disc, que vol tenir la coherència d’un musical, obre amb Medley. “Ve a ser com Saoko, del Motomami de Rosalia. És una mostra del fons i els estils del disc. T’hi introdueix, t’exposa els elements que t’hi trobaràs”, comenta. La següent és Vora el mar, “que per la melodia i la lletra podria ser de la Nova Cançó, però té un canvi de to electrònic. És musicalera, romàntica, una mica Mar i Cel”, relata l’artista, que en la faceta de productor ha treballat amb artistes com Judit Neddermann, Ven’nus, Triquell, Mushka i 31FAM.
Petita “és la més cute –bufona– i amb una tornada més cantable”, reconeix. La cançó compta amb la veu de Magalí Datzira. A continuació, Pare és un rèquiem, una balada d’amor. Camí, amb una aura de gòspel, “és la més espiritual”.
El disc acaba amb Adeu, però Vernat matisa: “No m’estic a punt de matar, eh? Sí que hi té a veure que vaig deixar de fumar herba”. Over, en anglès, és un final a l’estil de Broadway o Disney, en anglès.
Mentre triomfen els artistes que canten amb autotune, és contracultural publicar cançons amb orquestres i sense raspallar impureses? Vernat nou cau en el reduccionisme de la pregunta a l’hora de respondre: “En un moment en què s’utilitza la música per rebre atenció, el que és contracultural és voler fer música que generi atenció”. No és cap secret –admet– que no acaba d’encaixar en el circuit comercial, però sí que confia en l’escena underground i no deixa de reclamar un tros de pastís: “Escriu a l’article que em convidin a l’Embassa’t i a l’Observa”.
