Des d’un punt de vista purament humà, la vida de qualsevol persona val el mateix. I perdre aquesta vida, també valdria el mateix, el valor de la pèrdua seria idèntic, independentment de qui sigui la persona morta. L’únic element que pot atorgar un valor diferent a una mort en relació a qualsevol altra és la proximitat emocional. No és el mateix la mort d’una persona que no coneixem que la d’algú del nostre entorn emocional, sigui família, amistats o persones conegudes per nosaltres. D’aquesta manera, valorem com a pèrdua més gran la mort produïda en el nostre entorn emocional que qualsevol altra mort. Fins aquí, tot sembla molt lògic sense deixar de ser profundament humà.
Però a vegades valorem menys la mort de persones que no coneixem. Al món occidental som especialistes en valorar molt més la mort -o la vida- d’una persona occidental que no pas la d’una persona d’un país pobre.
El dijous 14 de juliol, a Niça, un perturbat -teòricament terrorista islàmic- va matar 84 persones en atacar-les amb un camió. El dissabte 23 de juliol un terrorista islàmic suïcida va fer-se explotar a Kabul, capital d’Afganistan, provocant la mort de 80 persones. El divendres 22 de juliol, un altre perturbat -també islamista radical- va matar 9 persones a trets a Munich. El diumenge 24 de juliol, a Bagdad, capital d’Irak, un altre terrorista islàmic suïcida va provocar la mort de 21 persones.
Comparar el tractament que han tingut aquests quatre fets als mitjans de comunicació occidentals és tot un exercici de demostració del valor diferent de la mort. Mentre l’atemptat de Niça ha ocupat portades i titulars durant molts dies, l’atemptat de Kabul era una petita notícia més. Tothom va aturar les programacions -ràdios i televisions- per parlar-nos de l’atemptat de Munich. Però gairebé ningú va saber que dos dies després morien 21 persones a Bagdad.
Sortint de la gravetat del terrorisme, hi ha altres realitats on el món occidental continua valorant de forma molt diferent la mort de persones. Recordem el cas del virus Ebola, on la preocupació occidental fou enorme. La raó era que no tenia cura. Una malaltia africana només ens preocupa si ens podem morir. Si no té cura i pot arribar aquí, aleshores tot és la gran preocupació i el gran problema. Però si la malaltia africana té fàcil cura al món occidental, ja no ens preocupa gens. És el cas de la malària, amb més de 400.000 morts a l’Àfrica l’any 2015. Ens podem imaginar què passaria al món occidental si tinguéssim una malaltia contagiosa que mata 400.000 persones l’any?
Cada dia hi ha vaixells que van de Barcelona a Mallorca, a Menorca, a Eivissa, a Itàlia, etc. Milers de persones utilitzen aquests vaixells per desplaçar-se, sigui per feina o bé per lleure. Si un d’aquests vaixells té un mal dia i s’enfonsés, provocant unes desenes de morts, el daltabaix mediàtic que tindríem seria enorme. El dijous 21 de juliol, un vaixell de Metges Sense Fronteres va rescatar una barca amb persones immigrants i refugiades que anaven de Líbia a Itàlia. Dins la nau hi havia 22 persones mortes. Només al maig, al mateix mar Mediterrani que creuen els nostres “ferris”, van morir més de 900 persones intentant arribar a Europa. Només l’any 2016 portem més de 3.000 persones mortes al Mediterrani, segons ACNUR, agència de refugiats de l’ONU. No hem valorat de forma suficientment humana totes aquestes morts de gent de països pobres, en guerra, que només volien viure, sobreviure o tirar endavant un projecte de vida.
No podem valorar de forma tan diferent la mort de les persones, en raó del seu origen, riquesa o condició social. No s’hi val escudar-se en la proximitat, en el fet de que un mort francès és més proper que un mort iraquià, o que a Niça podríem estar-hi mentre que no anirem mai a Kabul. Hauríem de sentir com a igualment properes a totes les persones, vinguin d’on vinguin, siguin com siguin. El dret humà bàsic a la vida és igual per a tothom.
“Valorem com a pèrdua més gran la mort produïda en el nostre entorn emocional que qualsevol altra mort”
