Empresa i família, mala combinació?

Article de Jordi Mercader, empresari, economista i advocat Deia en Quevedo: «abuelo emprendedor, padre caballero, hijo garitero, nieto pordiosero». I és que el genial escriptor havia vist abastament com grans empreses desapareixien com per art de màgia a mans de fills malgastadors i ganduls. La il·lusió del pare que la nissaga continuï allò que ell va iniciar és una ficció i, a vegades, una equivocació. Els anys 50 i 60 Sabadell va fer-se un lloc en el món amb la seva indústria tèxtil i auxiliar. En aquella època, els terratinents van deixar lloc als industrials que, hàbilment i amb molt d’esforç, van construir grans imperis. No era estrany que una empresa tingués més de 500 treballadors -ara no crec que n’hi hagi cap així a Sabadell- i els seus propietaris van esdevenir models de referència de capacitat inversora i emprenedora. Aquests empresaris també van adquirir compromisos socials ben rellevants en l’entorn educatiu (Escola d’Arts i Oficis, Sant Nicolau....), en l’entorn empresarial i associatiu (Centre Metal·lúrgic) i en l’entorn financer (el Banc de Sabadell, tot i que es va crear molt abans, no serà fins aquesta època que rep l’impulsi definitiu) per posar alguns exemples.El que no van acabar de resoldre (ni ells ni pràcticament ningú) és la transició familiar: el traspàs d’aquests valors, d’aquest esforç i d’aquesta iniciativa als seus fills. La segona generació al comandament de la fàbrica del pare ben just va aconseguir sortir-se’n i, si ho va fer, la tercera ho va engegar tot a dida. El què ens hem de preguntar és perquè passa això i què hauríem de fer per corregir-ho. Una primera explicació d’aquest relleu frustrat és que el vehicle emprat per mantenir la vitalitat econòmica de la família, l’empresa, no és l’adequat. Quan el pare va fundar la unitat productiva ho va fer en un entorn determinat, amb uns mercats definits i uns consumidors amb uns gustos específics. Ho va fer en unes condicions creditícies singulars, amb una estructura laboral donada i un marc normatiu ajustat al moment temporal.

Quan el fill hereta el negoci, tot ha canviat. Ni els consumidors volen el mateix, ni la competència és la que era ni les lleis regulen el que regulaven. Intentar continuar un negoci on l’únic que queda de l’anterior és el nom mercantil és difícil.

Fer-ho sota el parer del pare, que t’explica com es feia a la seva època quelcom que ara no té cap sentit, és impossible! L’empresa és un mitjà per aconseguir un fi com pot ser la realització personal, el manteniment econòmic de la família, la contribució al bé comú... i hi ha moments que cal descobrir que aquell concepte ha tocat sostre i que no cal empènyer més. Hi ha una anècdota molt bona que explica que un industrial tenia un fill que era desastrós en els estudis perquè es passava totes les hores de classe dibuixant. Els pares, veient com l’ovella es s’esgarriava, van augmentar el nivell de pressió i li van posar un professor particular tres hores al dia. El noi se’n va sortir ben just, i quan va tenir edat de decidir, va dir-li al pare que el mon de l’empresa no estava fet per ell i... es va apuntar a una acadèmia de dibuix! I és que el desig de tots els pares és que el nen sigui feliç, però ai d’aquell que es presenti a casa amb un somriure d’orella a orella però amb quatre suspeses! Els pares haurien d’ensenyar els nens a pescar, però primer haurien de veure si té destresa en l’art de treure peix. Si li dones tot fet, professió i ocupació, però no estàs del tot segur que això és el que ell vol fer, sap fer i pot fer, l’estaràs fent un desgraciat per tota la vida. Els pares són pares: tutors, educadors, correctors, encoratjadors, delicats, sensibles, escoltadors... però no són CEO, ni presidents, ni directors generals ni res de tot això, com a mínim pels seus fills. Com deia Víctor Hugo, «et desitjo que tinguis diners, perquè cal ser pràctic, i que, com a mínim una vegada a l’any posis una petita part d’aquests diners al teu davant i diguis: ‘Això és meu’, només perquè quedi clar qui és l’amo de qui».