Aviat farà un any de la mort de Josep Fontana. Aviat farà un any que en vaig sentir a parlar per primer cop. Els periodistes hem de saber de política, història, economia, art i humanitats. Se’n diu cultura general, però sovint no anem gaire més enllà d’un coneixement superficial de diferents disciplines. Me n’adono quan ensopego amb personatges amb una dimensió com la de Josep Fontana: l’historiador català més important dels segles XX i XXI.
Arribo a Josep Fontana de la mà del també historiador Jordi Serrano, rector de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC). Un sabadellenc entusiasta amb ànima de periodista i passió per la història a qui m’uneix una amistat honesta i una admiració mútua embastades en tertúlies, pauses de publicitat i converses a peu dret. Em proposa que condueixi l’acte d’homenatge a Fontana que organitza la UPEC, amb Xavier Domènech i l’editora Carmen Esteban com a ponents.
Qualsevol oportunitat d’escoltar Xavier Domènech ja és temptadora per si sola. En aquest cas, a més, a Domènech el mou la part emocional: té una admiració profunda per Fontana, a qui va tenir com a mestre i de qui va absorbir coneixement i esperit crític. Per a molts, Xavier Domènech és el millor deixeble de Fontana. No puc negar-m’hi.
Per preparar la trobada faig una immersió en la figura de Josep Fontana: en repasso la biografia i l’extensa bibliografia, llegeixo articles que li han escrit i ponències signades per ell mateix, escolto conferències i debats on va participar. Em meravella que algú tan discret i tan modest aconsegueixi que tanta gent li tingui un respecte reverencial.
Josep Fontana era historiador. També editor i mestre de mestres. Com a historiador, és considerat un dels grans renovadors de la historiografia espanyola. L’aportació que ha fet a la història de Catalunya i Espanya és fonamental per entendre com s’arriba a la Transició. Ho fa des d’un plantejament clau: la història com una successió de cruïlles. Entenia l’ofici d’historiador com el d’algú al servei de la gent, que busca les veus no oficials per incorporar-les al relat, que fa història des de baix, fugint de tòpics i idealismes, incorporant complexitats a l’explicació dels fets.
Com a editor apostava per la creació de pensament des de la història, amb una mirada global. Llegia tots els llibres que es publicaven i va arribar a reunir-ne uns 50.000 al llarg dels anys. La gran majoria els va donar a la UPF en els últims anys, tot i que se’n va quedar uns 15.000 a casa perquè li fessin companyia fins al final. Com a mestre de mestres, el professorat de secundària li reconeix diàriament el mestratge discret, generós i rigorós.
Josep Fontana era també un militant d’esquerres i un intel·lectual radicalment compromès. Veia la història com una eina d’emancipació i d’autoconsciència col·lectiva, però alhora advertia que la cultura militant no podia ser “simplificadora ni esquemàtica, sinó exigent i rigorosa”.
Potser com jo, molts dels líders polítics actuals van descobrir Josep Fontana fa gairebé un any i per això han ignorat el seu pensament, tan imprescindible en un moment d’incertesa com l’actual. Em temo que també en aquest punt Fontana la va encertar, quan deia a L’ofici d’historiador que quan algú és crític amb l’ordre establert corre el risc de caure en una certa marginació, que alguns identifiquen amb la dissidència. Em pregunto quants anys hauran de passar perquè aquest país assumeixi que ha tingut un savi, un savi modern, modest i callat.
