Els vint-i-llargs son una edat rara. Una amiga de la primària es casa, un de la guarderia s’ha hipotecat (dos!), s’estila la parella estable i uns sous envejables en les feines que sempre han desitjat. I encara no hem entrat al regne de les criatures! I si se t’acudeix dir-ho en veu alta, o adjuntar un sospir després de pensar-ho, et diuen l’estupidesa aquella dels britànics que “comparison kills joy” i que Bueno que cadascú té el seu ritme, com si això fos un port de muntanya de la Tour de France.
Vivint en societat com hi vivim, és molt difícil no veure què fan els altres i, acte seguit, no veure què fas tu. Tinc la sort que són la gent que estimo i que no sé fer altra cosa sinó alegrar-me’n, però aquesta felicitat altruista ve acompanyada, sovint, d’un puntet d’angoixa, d’un tic-tac que et diu, des de darrere, “l’arròs se’t cova”. No trobeu? El problema no és tant voler coses —tothom en vol—, sinó la sensació que hi ha una mena de calendari invisible que no has signat però que igualment t’estan exigint complir. Com si hi hagués un ordre lògic de les coses: estudiar, trobar feina, estabilitzar-se, emparellar-se, comprar, potser reproduir-se. I qualsevol desviació d’aquest itinerari no és només una diferència, sinó gairebé un retard. Ningú no t’ho diu obertament, és clar, però ho notes en els silencis, en les preguntes aparentment innocents, en aquell “i tu què tal?” que en realitat vol dir “i tu en quin punt estàs?”. I és aquí on la comparació deixa de ser un hàbit i es converteix en una mena de diagnòstic constant.
El millor antídot a això és la història, és clar, plena de triomfadors tardans: de Walt Disney a Thomas Edison, del Coronel Sanders a Ingalls Wilder. Als americans els encanta aquesta narrativa, la del “ja arribaràs”, la de “no et cansis de perseguir el somni!”. Suposo que és molt útil quan encara no has arribat. I llavors hi ha el Jonathan Larson, l’autor de Rent, que en una peli musical molt ben feta, la veritat, hi descriu ben bé això que dic a la primera frase de l’article.
Vull pensar que també hi ha cert èxit en anar tirant i que no se’t mengi la depressió o l’angoixa d’aquest “anar tard”. Tot i tenir-ne vint-i-pocs tinc referents prou bons com Pink Floyd o Pulp o Talking Heads, que intueixo que m’han anat convencent, des de la desídia dels setanta, que aspirar a l’estabilitat és, en realitat, una drecera a la desídia més repugnantment anodina. I que aquí és on acabem la majoria, si no és que tots. Cap pressa, doncs, per arribar-hi.
El segle XX ens ha demostrat que el progrés no és sinònim de re perfeccionador, i aplicar la lògica del progrés a les nostres vides, potser tampoc no hauria de ser la manera d’encarar-les. Com si créixer fos necessàriament avançar, com si cada etapa hagués de superar l’anterior en una mena de cursa absurda cap a una millor versió d’un mateix que mai no acaba d’arribar.
Potser no es tracta d’arribar enlloc, sinó d’aguantar prou bé el camí sense anar mirant constantment el dels altres. Que ja és prou difícil.
És això, o és que fingeixo cert academicisme per escudar-me en excuses tirant a fràgils que ningú m’ha demanat?