És l’excel·lentíssim ajuntament. Aquest és nom de l’aristòcrata acabalat, el gran carca que bloqueja la funció social de la propietat, condició que no correspon només a la privada sinó també a la pública. La llista d’immobles buits i solars municipals és inacabable. No obstant això, abans de fer-la, reconeixerem que pactar un destí universitari a l’Artèxtil és una molt bona cosa. I ara la llista: Can Feu, Casa Duran, caserna de la Guàrdia Civil, Sallarès Deu, terrenys des de la Salut a Torre-romeu, Vapor Pissit, solar Vapor Turull, dues hectàrees d’equipament a l’Eix Macià, voltant dels vivers del Parc Catalunya, retalls de zones que són aparcament, solars d’equipaments diversos... molt més del que ens pensem.
I si aquests són els espais inventariats, encara hi ha la possibilitat de crear-ne més. Per exemple, els terrenys de la masia de Can Roqueta, que avui allotja Atendis (atenció a disminuïts psíquics) és equipament perquè es va requalificar sòl de carrer, sense reduir zones verdes. És una hectàrea de sòl que va sorgir del no-res i va permetre rehabilitar la masia i construir un equipament per part d’una entitat social, quan l’Ajuntament no hauria fet ni una cosa ni l’altra. Recordem, per exemple, la masia de Ca n’Oriac que encara avui cau. Però aquí l’Ajuntament va generar una qualitat, una acció que sí que sap fer (si vol), això és: política de sòl. Com també sòl públic és la seu d’AVAN (centre assistencial neurològic).
El patrimoni municipal permet fer concessions de sòl, per exemple a uns vint anys per a habitatge social, residències de tercera edat, activitats ambientals, inserció laboral, etc. L’Ajuntament pot imposar condicions socials a la concessió i la reversió no ha de durar 50 anys, sinó menys: el temps de vida d’una activitat. I de les concessions, és que només en sabem fer amb aparcaments?, els quals normalment acaben en mans de la mateixa societat!
L’aportació de capital, que és el sòl, permetria una política d’acció social molt àmplia. No assistencial amb funcionaris, sinó de protagonisme de les entitats i de les iniciatives socials. No cal que l’Ajuntament munti serveis ni empreses, que no en sap, però pot generar economia social en molts camps.
La capacitat social de la ciutat està demostrada, i permet encara més recorregut des de la garantia d’una professionalitat consolidada. No és un tema nou. L’experiència del nou espai d’Atendis és de l’època Bustos, a qui s’ha fet tota la merescuda crítica política, però no hi ha hagut cap pas posterior comparable. I també va ser bona idea sumar equipaments: un CAP i habitatge públic a Sol i Padrís, una biblioteca i habitatge a Via Alexandra. I ara és hora, en plena crisi i declivi, de mobilitzar tots els recursos públics i que l’aristòcrata immobilista sigui desamortitzat. Cal que es multipliquin les oportunitats del sòl municipal, que se’n tregui el màxim de partit i usos, que s’ocupi! Quasi tot l’arc polític municipal hi està afectat per haver governat: des dels set partits del govern passat als actuals dos d’ara.
Hi ha sòl públic i encara se’n pot crear més. L’Ajuntament posseeix la clau per al foment d’una economia social molt necessària. Una economia de reforçament de la societat civil, una economia situada enmig, per una banda de l’aparell públic, el qual té alguns avantatges, però també tots els inconvenients de la burocràcia; i, per l’altre costat, d’una economia empresarial convencional, pura i dura.
El govern ha de transitar des del paternalisme, de fer-ho tot a soles, a la cooperació i el foment. No és que l’Ajuntament, com a aristòcrata, sigui un simple actor absent, és que és un actor que bloqueja i paralitza la força de la societat.
El sòl és la terra de les plantes, un suport per a la vida. No és la vida, però sense el sòl no sorgeix.
