On són les dones?

[Per Patxi Ocio Casamartina, doctor en Història de l’Art] El Museu d’Art de Sabadell acull aquests dies una exposició itinerant ideada des del Museu d’Art de Cerdanyola pels comissaris Fina Duran i Txema Romero, la qual compta amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Sota el títol De l’oblit a la revolta. Deesses invisibles, ens convida a conèixer un grapat de dones que, tot i tenir inquietuds artístiques, mai es van poder dedicar a l’art per culpa de la nostra societat. A més, les seves creacions dialoguen amb obres d’artistes contemporànies, la majoria creades ex profeso per a la mostra, que podreu gaudir a Sabadell fins al 9 de juliol. En primer lloc, hem de felicitar els comissaris i el Museu d’Art de Cerdanyola, per aquesta iniciativa, que és plenament necessària. Però, tot i això, hem de fer autocrítica i tenir present que malauradament aquesta exposició no servirà de res si entre tots no canviem el xip. I, de fet, potser aquesta és la tesi principal de la mostra: canviar el xip. M’expressaré. Serveix de poc que museus com el nostre acullin exposicions sobre dones artistes, tenint en compte que sovint tot acaba en els límits temporals d’una exposició d’un o dos mesos. Si després d’aquest treball no es recullen les tesis de les exposicions i es plantegen canvis visibles en els museus, malament anem. De fet, en molts casos, sols queda la foto dels polítics el dia de la inauguració i poca cosa més. No entenc com la mateixa col·lecció permanent del Museu d’Art de Sabadell continua inalterable després que l’any passat aquestes mateixes sales, que avui presenten aquesta mostra, mostraven més d’una seixantena de dones artistes que provenien del fons propi del museu. I és que, a part que el discurs d’aquest museu acabi amb l’adveniment de la Guerra Civil, tampoc hi ha representada cap pintora, cap escultora, cap fotògrafa. I això és trist tenint en compte que al magatzem del museu hi ha dipositades, en calaixos foscos, diverses obres d’interès. Si ens hem de cenyir a l’estreta cronologia del museu, on sols tenen cabuda les obres sabadellenques de finals del s. XIX i principis del s. XX, m’agradaria que s’exposessin permanentment –és a dir, com els artistes homes– els treballs de Maria Gorina, de Filomena Fornolls o de la compositora i pintora Narcisa Freixas i Cruells, la qual, seguint el fil musical, ens porta a una de les obres cabdals d’aquest museu, també guardada en un calaix, que és l’escena galant de Laura Albéniz i Jordana, considerada la precursora de l’art-déco a Catalunya i amb molt poca obra en mans públiques. Tampoc entenc com el Museu d’Art de Sabadell mai ha mostrat els treballs d’alguna artista sabadellenca en els malaguanyats cicles expositius titulats Singulars propis. Artistes sabadellencs contemporanis. Si en lloc de singulars haguessin estat més plurals, potser haurien incorporat el nom d’alguna dona. Sí, en van dedicar un a Fina Miralles, potser per allò que l’excepció confirma la norma. En tot cas, sobta com des de l’Ajuntament s’omplen la boca amb el segell GESTA i les polítiques de gènere i que el nostre museu d’Art continuï inasequible al desaliento. M’agradaria, finalment, que les fotografies d’Anita Figueras que es presenten en aquesta exposició acabessin pujant al pis de dalt (on s’amuntega la col·lecció permanent) i ocupessin l’espai que es mereixen. I és que, potser, en aquelles sales hi sobren Vila Cinques i hi falten més Anitas, Maries i Narcises.