David Lynch i la realitat actual

[Per Arnau Bonada, Economista, president de la Xarxa Onion i vicepresident segon del CIESC] La setmana passada va deixar-nos David Lynch, un dels grans genis del nostre temps. Els seus biògrafs expliquen que, de petit, quan estava jugant al jardí de casa seva amb el seu germà en un idíl·lic poble d’Idaho, una dona completament nua va dirigir-se cap a ells, es va asseure a la vorera de davant i va començar a plorar. Lynch mai va conèixer la història darrere aquella escena, però la vivència va despertar en ell una fascinació extrema pel misteri i l’obscuritat, un dels eixos vertebradors de la seva futura obra. En l’univers del director, les cortines vermelles simbolitzen la transcendència de la realitat aparent i la immersió en un món oníric, regit per una lògica kafkiana i una estètica inspirada en Francis Bacon. Un món en què les reines del ball són prostitutes drogoaddictes i els productors de Hollywood mafiosos decrèpits. Curiosament, David Lynch i Donald Trump van néixer el mateix any, el 1946. Veient ahir l’espectacle de la presa de possessió del nou president nord-americà, resulta difícil determinar a quin costat de les cortines vermelles ens trobem. La posada en escena imperialista, el barret de Melania, la salutació feixista de Musk, la firma de decrets al pavelló dels Wizards, els indults als assaltants del Capitoli... Tot plegat té la mateixa lògica que el nan que balla amb un esmòquing vermell sobre el mosaic de ziga-zagues en blanc i negre de Twin Peaks. A la Jornada dels Economistes que es va celebrar el passat mes de novembre a Barcelona, diversos analistes macroeconòmics ja van advertir dels efectes nefastos, tant per als mateixos Estats Units com per a la resta del món, de les polítiques anunciades per Trump. També van destacar que, a diferència del seu anterior mandat, aquesta vegada semblava disposat a implementar-les. Ahir va ser, lamentablement, una primera evidència d’aquests pronòstics tan preocupants. El cinema de Lynch, a qui Mel Brooks va definir com el James Stewart de Mart, té alguns moments estranyament còmics. Però, sobretot, és ple de situacions d’extrema violència, dolor i patiment. Els propers anys poden ser com avançar per una carretera perduda amb Frank Booth al volant i Bobby Peru de copilot. Amb tot, no oblidem una de les grans lliçons del geni: la bellesa pot trobar-se en els indrets més inesperats.