Dijous, 20 de novembre, va fer cinquanta anys de la mort del dictador Francisco Franco, però la petjada del franquisme continua present a Sabadell, especialment en la memòria col·lectiva i en les estructures socials que el règim va modelar.
Ciutat industrial i profundament obrera, Sabadell va ser un dels espais on la repressió va colpejar amb més força. Investigadors i historiadors locals com Xavier Vinader o Xavier Domènech han documentat amb detall fins a quin punt la dictadura va actuar no només com a mecanisme de càstig, sinó també com a eina de reorganització econòmica i política que va afavorir determinats sectors i en va destruir d’altres. Les conseqüències encara són visibles.
La ciutat arribava al 1939 amb una vida política i sindical vibrant: cooperativisme, ateneus, cultura laica i sindicats com la CNT conformaven una xarxa d’organització obrera entre les més actives del país. Aquesta vitalitat va convertir Sabadell en objectiu prioritari de la repressió franquista. Els estudis d’història local indiquen que just després de la guerra es van obrir 58.941 fitxes de repressió i entre 2.000 i 3.000 persones van ser empresonades, en una població que en aquells moments no sobrepassava els 47.000 habitants.
Creure que el fet repressiu va ser exclusiu dels períodes immediatament posteriors a la guerra seria un error. El franquisme i la seva violència, de fet, van perviure fins i tot a la mort del dictador. A inicis del 1976, els representants de les associacions de veïns van emetre un informe en què definien l’alcalde, José Borrull i a la resta del govern de la següent manera: “Falangista, (...) algún que otro edil del Opus Dei, uno conocido, por lo menos, como Fuerza Nueva(...) y el resto de miembros marcadamente conservadores(...)cuatro altos cargos del Sindicato verticalista y una gran mayoría-catorce- de industriales (...)”. El caràcter d’aquest ajuntament descrit per les associacions veïnals, explica la repressió patida a les vagues del mateix any.
Com assenyalen Domènech i d’altres investigadors, a Sabadell, com arreu del país, el patrimoni d’entitats republicanes, cooperatives, sindicats o escoles laiques va ser requisat i, majoritàriament, mai retornat. Entre els espais afectats hi havia les seus del Círcol Republicà Federal —al carrer Narcís Giralt i a la Creu Alta—, l’Obrera i diverses iniciatives educatives privades i laiques que havien funcionat durant la República. La major part del teixit organitzatiu obrer va perdre el seu patrimoni per sempre exceptuant alguns casos puntuals com el de la CNT, que després de recuperar per iniciativa pròpia els seus locals, se li va reconèixer la titularitat a conseqüència d’una llei posterior.
Amb sindicats il·legals, vagues prohibides i un sistema de relacions laborals vertical controlat per l’Estat, l’empresariat local va operar en un entorn de màxima seguretat i mínim conflicte. Estudis recents demostren que diverses famílies propietàries de grans empreses espanyoles, com la família March, Koplovitch i Meliá, van fer créixer la seva fortuna gràcies a concessions, privilegis i aliances amb el règim. Per la seva part, La burgesia industrial sabadellenca no en va ser una excepció. Moltes estructures empresarials de la ciutat es van consolidar gràcies a un marc autoritari que eliminava competidors polítics i reduïa costos laborals de manera dràstica. El capital acumulat aleshores va ser la base de moltes trajectòries empresarials posteriors.
A la repressió política i econòmica es va sumar el nacionalcatolicisme, que va transformar la vida quotidiana i cultural. La prohibició del català a l’administració i l’ensenyament va estroncar generacions de transmissió lingüística. Les dones van quedar recloses en un sistema legal que les subordinava a pares i marits per fer qualsevol gestió. A Sabadell, ciutat tèxtil per excel·lència, moltes d’elles van treballar cosint peces a casa per salaris irrisoris, un treball imprescindible per a la indústria però invisibilitzat i precaritzat. La imposició del model familiar franquista, com han explicat estudioses del gènere i la indústria llanera, va crear una mà d’obra femenina barata i disciplinada que va permetre la recuperació i expansió d’empreses locals en les dècades dels quaranta i cinquanta.
Els rastres simbòlics del franquisme també han sobreviscut. Entre 2015 i 2019, Sabadell va iniciar una profunda revisió del nomenclàtor, que va substituir noms d’alcaldes franquistes per figures com Clara Campoamor o la plaça de les Dones del Tèxtil, un gest de reparació que connectava memòria i justícia simbòlica. Tot i això, encara queden carrers dedicats a prohoms del franquisme o de la dictadura de Primo de Rivera —Arnella, Baygual, Dr. Argemí, Feliu Pla, Antoni Cusidó, Arimón o Alfons Sala—, i elements com el bust d’Antoni Llonch a la Faràndula continuen generant debat sobre la necessitat de contextualització històrica.
Cinquanta anys després de la mort de Franco, Sabadell manté obertes moltes de les ferides del passat. No només per l’absència de reparació material —els patrimonis espoliats que no han tornat als legítims hereus—, sinó també per la pervivència d’estructures econòmiques i simbòliques construïdes sota la dictadura. La ciutat ha avançat en la recuperació de la memòria, però continua pendent un debat més ampli sobre l’origen de certes hegemonies econòmiques, sobre l’impacte de la repressió en el desenvolupament industrial i sobre la necessitat de restituir la història de les entitats i persones que van ser arrasades pel franquisme.
Nota de l’editor: El D.S. obre les pàgines a les opinions dels grups amb representació a l’Ajuntament, que es publiquen segons ordre d’arribada.