L’Andreu Segura ha estat un sabadellenc de soca-rel, però un de ben especial. A Sabadell sempre li trobem pegues a tothom de forma més lleu o més cantelluda, tots excepte a uns pocs: entre ells, l’Andreu. Aquests darrers dies ho he ratificat, la resposta ha estat unànime: era molt bon tio, molt bona persona, sempre hi podies comptar.
Ens vam conèixer a l’institut Pau Vila i sobretot a la Joventut Comunista de Catalunya, la juve, quan érem comunistes, una petjada indeleble però formidable i duradora. L’Andreu era un republicà de pedra picada orgullós, com tots nosaltres, molt orgullós de la seva militància antifeixista.
De molt jove ja era com als darrers anys de la vida: una persona en qui podies confiar sempre. Estava molt lluny de jesuïtismes, de les giragonses que fa molta gent en els embats de la vida i que ara la vida ens hi té tan acostumats. Era de tracte fàcil, sempre de cara, sense segones intencions. Quan algú a la ciutat volia una cosa de l’Andreu i et preguntava: vols dir que m’ajudarà? Li podies dir: segur que sí. Era un home molt generós i sempre tenia temps per donar als amics. Tothora anava amb una càmera de fotografiar. Ha fotografiat la vida de Sabadell, va fotografiar especialment la nostra joventut: actes de militància i subversió, però també tota mena de festes i saraus. El seu objectiu anava dirigit especialment a enfocar la gent de l’oposició com l’altre Andreu, el Castells. De fet, va il·lustrar el llibre dedicat a l’Andreu Castells. A la presentació del qual ja no va poder assistir. A tots se’ns va encendre l’alarma.
Ha estat tan generós, que ha donat el seu valuós arxiu fotogràfic a la ciutat. Les fotografies de l’Andreu són una forma de transcendència. Els ateus, com ho era també ell, creiem també en una altra mena d’immortalitat; en el solc que l’esforç i compromís deixa a la ciutat i el rastre que la seva vida deixa en tots nosaltres. A Sabadell, a partir d’ara, hi haurà un gran buit. Molta gent el trobarà a faltar.
La ciutat, la societat, la fa la gent que hi viu. En una democràcia no és obligatori fer res per als altres, però si ningú no fa res, les ciutats i les societats són desertes, violentes, salvatges. L’Andreu, el ciutadà exemplar, va obrar com ho fa un republicà, sent actiu: actuant. La ciutat la fa la gent callada, la gent que no crida, però que s’estima la ciutat. En un món en què sembla que creixen els que odien la humanitat, i que massa gent discuteix si cal ser bona o mala persona, ell estimava la gent de la seva ciutat, del seu país. Quan passen coses, a vegades un pensa: què dirà tal persona? Amb l’Andreu no calia ni preguntar-li, estava sempre al costat dels bons, de la bona gent, de la gent amb cor i ànima, dels que més ho necessiten.
L’Andreu ha deixat un Sabadell molt millor del que ens van donar en herència, amb problemes, sí, però sense la seva contribució callada i tranquil·la no hauria estat possible.
L’Andreu va ser tan presumit que quasi ningú vam intuir la gravetat de la situació. Bé, potser ell mateix tampoc. Se n’ha anat amb la serenitat, l’amistat i la lleialtat de sempre. Seguirà sent dels nostres i sempre estarà en els nostres pensaments i converses. A l’Andreu, després d’aquest final llarg i difícil trajecte de la fatalitat, li toca reposar. En nom dels moltíssims amics que tens, gràcies, moltes gràcies per la teva amistat durant més de 50 anys. Adeu, ciutadà republicà i amic Andreu Segura.