En un paisatge minimalista, simulant una sortida de sol, o potser una posta, amb uns colors que recorden molt un antiquíssim fons de pantalla de Microsoft, dos senyors en la seva seixantena seuen mig d’esquena a l’espectador, de manera que se’ls veu de tres quarts de perfil.
La càmera, en un primer pla excessiu, recull una conversa d’un nivell intel·lectual com el següent:
—Ara, que el futur està a ajuntar-se globalment.
—(L’interromp) I ser complementaris, o sigui, tu ets d’una manera i jo soc d’una altra.
—Indiscutiblement.
Sí, és un dels infinits anuncis que el BBVA va perpetrar per convèncer els accionistes del Banc de Sabadell que li venguessin llurs accions.
Per cert, que l’anunci de l’exemple conté llenguatge orwel·lià de manual, o sigui, dic una cosa, però vull dir el contrari: ni s’ajuntaven, ni es tractava de ser complementaris, insinuant que es conservaria la idiosincràsia de cadascú, sinó que un pretenia cruspir-se l’altre i fer-lo desaparèixer com feia Cronos amb els seus fills.
He demanat a la IA si existeix la figura jurídica d’assetjament publicitari. M’ha dit que sí, però no en la forma que jo pretenia, com aquesta campanya infernal del BBVA per terra, mar i aire. Crec fermament que és del tot necessari crear aquesta figura jurídica.
Com tots sabem, la campanya ha fracassat i el BBVA no s’ha cruspit el Banc Sabadell.
Aquesta lamentable història m’ha fet recordar aquell anunci de la lletera Pascual fa molts anys, per fer publicitat de la construcció d’una planta de la companyia a Gurb, i que mostrava els veïns de Gurb com si fossin d’un poble de Castella de mitjan segle dinou. Les crítiques varen ser ferotges i es va multiplicar la campanya de boicot que Unió de Pagesos ja duia a terme contra Pascual per haver deixat de comprar llet de granges catalanes. Al final, Pascual es va veure obligada a demanar perdó i va augmentar la inversió per compensar la mala imatge generada.
Potser el BBVA tampoc ha sabut vendre el producte. Al capdavall, deuen haver demanat a alguna moderníssima agència publicitària de Madrid que els faci la campanya. Com bé sabem i, més per mal que per bé, patim contínuament, a Madrid no tenen ni idea de com és la societat catalana i han dissenyat la campanya com si fos per als seus veïns madrilenys, pensant que aquí som iguals que ells. Segurament, fa vint anys els pobles de Castella eren com el suposat Gurb de l’anunci de Pascual. Segurament, els petits accionistes dels bancs de la capital espanyola són com els suposats accionistes del BBVA de l’anunci. És probable que en el fracàs de la campanya hi tingui a veure el perfil d’aquests suposats accionistes. De tots els suposats accionistes que intervenien a les diferents versions de l’anunci. Que cap d’ells no semblava el més llest de la seva promoció. I consti que no parlo dels actors, que fan el paper que els han assignat, sinó del personatge que representen (remetre’s al diàleg que reprodueixo al principi de l’article).
Una altra cosa que he trobat a faltar: si l’opa hagués tingut èxit, hi hauria hagut canvis en el nom del banc? No ho han dit en cap moment. Per aquest motiu podem sospitar que no: simplement s’hauria mantingut la marca del Sabadell durant tres anys, per una estrambòtica exigència governamental, i un dia, de sobte, hauria desaparegut com si mai hagués existit en el món de la banca. Com en el cas de l’antiga caixa d’estalvis, anant a engreixar el compte de resultats del mateix banc.
Que a Sabadell som tan així, que si l’anunci s’hagués limitat a dir que el nou banc seria, per exemple, BBVA-SBD, ja haurien tingut la meitat de les accions assegurades, i no hauria calgut molestar la gent amb aquesta cansadíssima campanya i, de retruc, s’haurien estalviat una bona quantitat de diners. Si és que se’ls ha d’explicar tot.
