[Per Josep Gordi Serrat, geògraf]
Abans d’entrar a presentar alguns dels exemples de millora de la naturalitat en espais urbans, convé insistir en el concepte de naturalització. Parcs i Jardins de l’Ajuntament de Barcelona ho defineix com «transformar els espais verds en hàbitats més favorables als processos naturals, (…) fer-ne un manteniment més ecològic sense perdre la qualitat estètica ni els beneficis socials i per a la salut». A partir d’aquesta definició es dibuixen un gran nombre de línies d’actuació. Una de les més importants és la que afavoreix la connectivitat tant entre els paisatges periurbans o naturals amb la urbs com entre els eixos verds de dins de la mateixa trama urbana. D’aquesta necessitat de connectar espais, que és un dels processos naturals més importants, neix un altre concepte, que és el d’infraestructura verda urbana o el de corredor ecològic per al conjunt del territori, essent els cursos fluvials un dels exemples més clars. Al voltant d’aquests conceptes s’han dut a terme diferents iniciatives. Una de les més importants és la de les anelles verdes, com la de Vitòria o Girona, que posen en valor la necessitat de conservar tot el paisatge que envolta la ciutat i afavorir la connectivitat ecològica i social.
Dins l’espai urbà cada cop pren més força la concepció que el verd és i s’ha de considerar com una unitat, independentment de la titularitat i la funció. Per tant, cal planificar iniciatives que tinguin presents els parcs, els jardins, l’arbrat viari i els escocells, el verd dels edificis, els jardins verticals, els horts urbans, els jardins privats, els interiors d’illes… En definitiva, és tota la natura urbana la que ofereix serveis ecosistèmics i, en conseqüència, cal dedicar-hi més inversions, temps i atenció.
Un dels indicadors que més s’utilitzen per valorar l’evolució ambiental d’una ciutat és l’increment o el decreixement de l’espai verd. Per tant, una de les principals actuacions de les ciutats és projectar iniciatives vers tots els espais verds que permetin en períodes quinquennals o decennals quantificar l’augment de la superfície verda urbana. Per exemple, el Pla Natura Barcelona de cara a l’any 2030 preveu aconseguir un increment de 160 hectàrees d’espai verd. La ciutat de París té uns objectius globals semblants, però les iniciatives són un xic diferents i han convertit aquesta ciutat en un mirall per a altres urbs. Una de les iniciatives més ressenyables és la substitució d’un 40% dels revestiments de formigó i asfalt per terra.
Aquest fet permet augmentar la infiltració de les aigües de pluja i, a partir de la plantació de diferents tipus de vegetals, augmentar la biodiversitat. Altres iniciatives de París són la renaturalització dels interiors d’illes, la protecció de 250 arbres monumentals, la plantació de més arbres als carrers i parcs, l’eliminació de places d’aparcament de carrers per crear parterres d’arbustos i arbres, convertir alguns dels sostres plans d’edificis en espais verds on també s’hi puguin plantar arbres fruiters o verdures… Des del meu punt de vista, una de les iniciatives més espectaculars és la creació de boscos urbans, és a dir, convertir places cimentades en espais plantats d’arbres. Aquest és el cas del nou bosc de la Place de Catalogne o el projecte de bosc urbà davant de l’Ajuntament de París, que preveu eliminar 500 metres quadrats de ciment per plantar-hi arbres i altres vegetals.
En definitiva, la millora dels espais verds urbans passa, sobretot, per l’augment de la seva extensió i per la connectivitat dins la trama urbana, així com amb les zones periurbanes. Aquests objectius formen part dels grans reptes de futur de les ciutats, ja que vivim una situació d’emergència climàtica i tots els experts coincideixen a afirmar que una de les millors maneres de preparar la ciutat davant del canvi climàtic és augmentar els espais d’ombra, que es converteixen, a la vegada, en refugis climàtics per a la ciutadania.
