[Joaquim Perramon, economista]
Els darrers episodis d’incendis forestals de l’estiu passat, que han devastat de manera imparable milers d’hectàrees a la península Ibèrica, s’han atribuït a diversos factors i en particular a l’abandonament rural, la gestió forestal feble. L’Administració està disposada a posar recursos en la prevenció però ho ha de fer de la manera més econòmica possible: que els boscos els gestionin els seus propietaris privats, per la qual cosa cal que la gestió forestal sigui viable. Seguidament, a partir d’una anàlisi matemàtica de projectes forestals, considerem sota quines circumstàncies la gestió forestal podria ser viable.
Normalment a Catalunya una explotació forestal no sol ser viable econòmicament plantejada de bell nou. Les característiques dels boscos que tenim —per climatologia, tipus d’arbrat, orografia— no són favorables, però sobretot el gran problema és el cost del temps, el cost financer. Una explotació forestal requereix molt anys per donar rendiments i les inversions a l’inici tenen un cost financer que augmenta amb el temps seguint una progressió geomètrica.
Poden existir, això sí, explotacions forestals històriques en les quals aquestes primeres inversions les van fer a poc a poc els nostres avantpassats i s’han desenvolupat seguint un cicle natural en què la seqüència d’ingressos va primer que la seqüència de despeses. Això és un model rendista i és viable perquè, en aquest cas, el temps —el cost financer—, ja no hi va en contra, sinó una mica a favor.
Si per qualsevol circumstància, normalment una herència mal plantejada, el bosc es descapitalitza, el plantejament de bell nou és inviable i el bosc s’abandona. Igual passa amb un camp abandonat que hagi esdevingut bosc; la gestió forestal no és viable.
Amb aquesta explicació ja tenim una manera de definir la capitalització forestal. Una explotació forestal estarà capitalitzada quan, per les raons històriques que siguin, la seqüència d’ingressos s’avanci a la seqüencia de despeses. Les explotacions capitalitzades sí que poden ser viables. I a més poden ser viables indefinidament seguint un cicle natural.
Si, per raons d’interès general, l’Administració vol que hi hagi explotacions forestals viables, ha d’ajudar a capitalitzar-les, i això es fa rebaixant o deixant a zero el cost de les primeres inversions, que són les que necessiten temps per donar rendiments.
S’ha d’ajudar els privats, sense complexos, però sempre amb el pla financer de la producció per hectàrees com a referència. De cap manera s’han de subvencionar etapes avançades de l’explotació en què el temps (el cost del temps) ja no és un problema, perquè això pot estimular la mala gestió. L’empresari ha de treure rendiments de la fusta i dels productes del bosc i no de la subvenció.
Una de les vies per a la capitalització d’explotacions forestals és aprofitar treballs de prevenció d’incendis per posar a punt el terreny. També són molt importants totes les fórmules de col·laboració amb els privats: convenis entre Administració i propietaris, agrupacions de propietaris forestals (APF), actuacions forçoses (substitució i exacció, servitud), la possibilitat que l’Administració actuant obtingui l’usdefruit com a fórmula de col·laboració, els crèdits climàtics… Qualsevol actuació ha de tenir com a referència el pla financer de la producció per hectàrees, on cal posar clarament de manifest l’etapa i el cost del temps, el cost financer, que és on hi ha la clau de la rendibilitat, i cal actuar de manera coherent.
La segona cosa que hauria de fer l’Administració és evitar que les explotacions forestals capitalitzades es descapitalitzin. Capitalitzar un bosc, com hem dit, consisteix financerament (matemàticament) a aconseguir que la seqüència d’ingressos vagi per davant de la seqüència de despeses. Doncs bé, dels ingressos que s’obtinguin en un moment determinat ha de ser possible crear una provisió (un fons) per a despeses futures.
A partir d’aquí s’ha d’aconseguir que Hisenda admeti aquesta dotació com a despesa ja en l’any que es constitueixi la provisió. Això és possible?
Ja funciona a les Canàries en general, no sols per a boscos. És molt important que hi hagi un precedent!
Crear un fons de provisions per a despeses futures és comprensible, està dins la lògica admissible per Hisenda, es pot defensar perfectament i ara és molt bon moment per demanar-ho, després del que acaba de passar enguany amb els incendis forestals.
Si bé les competències les té el govern central, poden ser moltes les comunitats autònomes que s’adhereixin a la proposta.
- Font: Freepik.es
A efectes d’evitar la descapitalització, que es mantingui el fons de provisions pot ser un estímul fortíssim perquè el bosc no es descapitalitzi per una successió mal plantejada. Un propietari que volgués deixar en herència la propietat estaria fortíssimament desincentivat a separar la propietat del fons de manteniment, ja que hauria de liquidar amb Hisenda tot el que no s’ha pagat per tenir la consideració d’haver de ser destinat a despeses de manteniment o inversió en el bosc.
També és necessari que totes les accions de l’Administració de suport a la capitalització obliguin els propietaris beneficiats a constituir un fons de provisió per a despeses i inversions futures com a mesura preventiva de descapitalització.
Hi ha moltíssimes consideracions més a fer de cara a una possible acció de l’Administració: donar suport a la mecanització (robots, exoesquelets…) per rebaixar costos, donar suport a la indústria del moble o de materials per millorar ingressos… Però l’essencial quant a la viabilitat privada ja s’ha dit, és el problema del temps i el seu cost. I cal afegir que resulta evident que hi hagi boscos que sota cap circumstància poden ser rendibles; simplement les despeses d’explotació superen els ingressos Aquests boscos mereixen un altre enfocament. En aquest cas la via adequada probablement sigui la de sistematitzar unes avaluacions de les funcions ambientals, cercant la major eficiència de la despesa pública, o altres criteris com els directament relacionats amb la prevenció d’incendis.
I tot plegat per on es comença? Doncs la meva opinió és que cal començar aprofitant tot el que es fa però amb una coordinació políticament transversal i forta i dirigida pels gestors amb més capacitat, tal com s’ha fet amb grans projectes de país com ara les Olimpíades, amb implicació de totes les Administracions, començant per la de l’Estat, de la qual ha de sortir l’admissió de la creació d’un fons de provisions per a inversions i manteniment, tal com s’ha explicat.
I la primera mesura és que totes i cada una de les actuacions de suport a la gestió forestal que s’estan duent a terme han de disposar d’un pla financer adequat que serveixi de referència i criteri de capitalització i de base per arribar a un consens amb els propietaris forestals, als quals se’ls ha donar un suport sense complexos, però un suport racional i efectiu.
Es tracta d’un esforç immens, ja que el nombre de propietaris forestals s’estima en 250.000. En aquesta tasca d’impulsar el sector, les Administracions propietàries i gestores de boscos poden tenir-hi un paper de motor molt rellevant.
La coordinació general de la política forestal que proposo hauria d’avaluar econòmicament les diferents actuacions en el sector per tal de potenciar les més efectives i, si convé, eliminar les que no ho siguin. Això pot semblar obvi però no ho és. L’empresa privada l’avalua el mercat, i el sector públic necessita sistemes d’avaluació més fins. I les actuacions en les quals té experiència es poden avaluar ja.
Per acabar, cal tenir en compte que l’acció política ha d’integrar molts factors. Com he dit, la capitalització de les explotacions forestals és la referència fonamental que ha d’inspirar la política forestal, però també hi ha altres qüestions fonamentals:
El sector necessita un marc laboral específic per a les labors forestals: disposició de mà d’obra, formació de treballadors, necessitat de jubilacions anticipades…
L’activitat forestal té un interès ambiental per ella mateixa i segueix uns plans amb criteris ambientals. Malgrat això, se li apliquen, a més a més, normes ambientals interpretades de manera que dificulten o, fins i tot, impedeixen l’actuació. La interpretació de la normativa, normalment amb origen a la UE, és diferent segons les comunitats autònomes.
La recaptació per l’impost d’emissions, a més d’aplicar-se a polítiques ambientals, s’hauria d’aplicar també a la política forestal. Amb aquests recursos públics es podrien adquirir i potenciar crèdits climàtics.
Els boscos públics en alguns casos estan ben gestionats però en altres no. S’hauria de fer un esforç per part de les Administracions en aquest sentit per raons de gestió de recursos públics i raons ambientals però també perquè donaria joc estratègic en aquest sector.
No sé fins a on poden arribar aquestes consideracions que he fet, però del que estic segur és que la Generalitat, amb un enfocament interdepartamental, està treballant intensament per disposar d’una estratègia per a la política forestal, i cal atendre molts condicionaments i integrar moltes més opinions: bombers, enginyers forestals, ecologistes, propietaris forestals… El més rellevant, això sí, és que la política forestal ha esdevingut prioritària.