Els lectors d’una certa edat recordaran sense grans dificultats que a finals dels anys setanta va començar a Espanya un fenomen amb conseqüències devastadores per a la vida de molts, i que va marcar —d’alguna manera— tota una generació: el consum d’heroïna. Després de la dictadura franquista, i amb l’arribada de noves llibertats i estils de vida, l’heroïna va passar de ser una substància desconeguda a convertir-se en una problemàtica social, de salut i de seguretat pública de primera magnitud, fins a esdevenir la principal causa de mort entre els joves pocs anys després.
El consum es va estendre ràpidament entre joves sense horitzons, molts d’ells atrapats per la manca de feina. L’heroïna prometia evasió, però aviat els començà a exigir més i més. Per costejar les seves necessitats de consum, molts van recórrer a la delinqüència: petits robatoris, furts en comerços, tripijocs al carrer. L’addicció no només destrossava els seus cossos, també els empenyia a la marginalitat i trencava la convivència veïnal. No era estrany presenciar escenes de consum en llocs públics, com ara parcs, aparcaments o portals, i trobar-se l’endemà l’entorn ple de xeringues.
Sabadell no va quedar exempta dels efectes del cavall. Pocs anys després de l’aprovació del Pla Nacional sobre Drogues, es va crear a la ciutat el Centre d’Atenció i Seguiment de Drogodependències (CASD), situat aleshores a la plaça del Gas i actualment al Taulí. La metadona es va convertir en la principal eina per allunyar-los d’un perill del qual tant els costava sortir.
Han passat els anys, però encara resten ben vives les cicatrius d’aquell temps. Molts d’aquells joves no van sobreviure; els que sí que ho feren, carreguen avui amb un estigma permanent. Malalts de VIH o d’hepatitis C per l’ús compartit de xeringues, avui pateixen seqüeles cròniques que els impedeixen avançar en un món canviant que no espera ningú; condemnats permanentment a l’exclusió social, entre xarxes familiars trencades, les mirades de menyspreu dels qui els envolten i pocs recursos. Per a la societat continuen essent “yonquis”, encara que en realitat van ser joves amb somnis que mai no van poder complir.
Avui dia s’enfronten a problemes reals: dificultat per accedir a un habitatge (si no compten amb la benevolència de familiars que els ofereixin sostre). Quin propietari els vol llogar el seu pis? No tots compleixen els requisits burocràtics per accedir a habitatge social. Tot i que la ciutat ha avançat en recursos, costa reconèixer que aquesta generació existeix i que mereix un suport molt més específic.
Davant de tot això, em faig la següent pregunta: fem prou per integrar-los? Quan aquells joves van caure en la perversa trampa de l’heroïna, ho van fer en molts casos des de la ignorància, sense conèixer-ne l’abast devastador. No eren delinqüents naturals, sinó adolescents sense recursos i amb poca informació, que van prendre un camí que o bé els va acabar destruint o bé els ha acompanyat tota la vida.
Tant la protecció de la salut com el dret a un habitatge digne són drets fonamentals recollits al nostre text constitucional; tanmateix, no sempre resten garantits ni tothom en gaudeix de la mateixa manera. En un país que es fonamenta obertament en la justícia social, oferir a aquestes persones oportunitats reals d’habitatge, salut i integració no és un gest caritatiu: és un deure legal i ètic. Si volem mirar cap al futur amb justícia social, no pot abandonar aquells que van ser víctimes d’un context que va desbordar, no només a ells, sinó a tota la societat.