[Ana García Molina, economista]
Aquesta edició de la COP30 s’ha desenvolupat en un context de creixent urgència climàtica, marcada per les tensions geopolítiques i de frustració generalitzada per la manca de progressos reals. Segons António Guterres, «els governs han fallat en l’intent de frenar l’escalfament global per sota d’1,5 °C, un límit que, segons l’ONU, se superarà a començament de la dècada del 2030. Cada fracció de grau afegit portarà més fam, més desplaçaments i més destrucció d’ecosistemes, cosa que castigarà les economies i aprofundirà les desigualtats. I els qui menys han contribuït al problema, els països en desenvolupament, en patiran les conseqüències més dures.
Els compromisos actuals de reducció d’emissions continuen sent insuficients i conduirien a un escalfament superior als 2 °C. El principal punt de conflicte de la COP segueix sent el rol dels combustibles fòssils, amb països productors bloquejant els acords més ambiciosos.
Quin ha estat el text acordat? Els països començaran a treballar en un full de ruta per eliminar progressivament els combustibles fòssils, però aquesta serà en gran part una iniciativa voluntària, que liderarà el Brasil, el qual presentarà un informe l’any vinent.
L’abordatge de les reduccions d’emissions de gasos d’efecte hivernacle necessàries perquè el món es mantingui dins del límit d’1,5 °C també s’ha ajornat fins a l’any vinent. Els països en desenvolupament han aconseguit triplicar fins als 120.000 milions de dòlars l’ajuda financera anual per ajudar-los a adaptar-se als impactes del clima extrem, però aquesta quantitat no es lliurarà íntegrament fins al 2035.
- Font: Freepik.es
¿Només un compromís polític?
La demanda central dels països en desenvolupament a la COP30 era triplicar els fons disponibles, provinents de fonts de finançament públic dels països desenvolupats, per ajudar-los a adaptar-se als impactes del clima extrem. Està clar que l’adaptació ara és crucial: alguns països ja estan gastant fins a una desena part dels seus pressupostos nacionals per fer front als impactes de sequeres, inundacions i tempestes, esgotant diners que d’altra manera podrien gastar en sanitat, educació o serveis públics.
Hi ha hagut una manca d’acords vinculants. Les COPs pateixen una absència d’obligacions jurídiques que garanteixin el compliment dels compromisos. Moltes decisions queden en declaracions polítiques sense mecanismes de control ni de sanció, cosa que redueix l’eficàcia real del procés multilateral. Es podria considerar un «fracàs simbòlic» no haver pogut acordat un full de ruta vinculant per a la sortida dels combustibles fòssils, fet que reflecteix la divisió internacional i la necessitat urgent de noves formes de cooperació.
S’han manifestat fissures en l’únic procés global per abordar la crisi climàtica. En paraules d’António Guterres: «Les COPs es basen en el consens i, en un període de divisions geopolítiques, és cada cop més difícil arribar-hi. No puc fer veure que la COP30 hagi aconseguit tot el que cal. La bretxa entre on som i el que exigeix la ciència continua sent perillosament molt ampla».
¿Funciona el multilateralisme? El multilateralisme climàtic està en un moment de canvi estructural. La COP30 reflecteix noves dinàmiques geopolítiques: els Estats Units estan absents en aquest marc pel que fa a lideratge, Europa queda en un «paper secundari», i emergeixen blocs regionals amb més pes en la negociació. Aquesta reconfiguració del poder internacional afecta les possibilitats d’assolir acords ambiciosos i explica part de les tensions que han marcat la trobada.
No obstant això, la celebració de la COP demostra que encara hi ha espai per al diàleg basat en la ciència, i que existeixen governs i actors que rebutgen el negacionisme i aposten pel multilateralisme.
Però ara volem introduir OPTIMISME: «un full de ruta cap a un full de ruta»
Sens dubte s’ha produït amb les COPs una «bretxa d’implementació»; durant anys les COPs han servit per generar compromisos polítics, però l’acció real continua per sota del que s’ha promès. El procés entra en una «era de postnegociació», en què el focus ja no han de ser grans declaracions sinó noves plataformes d’execució, mecanismes pràctics i participació d’actors que tenen un paper directe en sectors i cadenes de valor. Cal assegurar que la transició sigui universal i accessible, de manera que cap país no quedi enrere per falta de recursos, tecnologia o capacitat institucional. El canvi climàtic ja no és només política ambiental, sinó política econòmica, industrial i comercial. A les COPs ja es parla de comerç internacional i de la necessitat d’alinear polítiques econòmiques i comercials amb els objectius climàtics. El sector privat hi tindrà un paper doble: pot aportar solucions i innovació, però també pot frenar avenços. A la COP30 s’ha posat èmfasi en la transició energètica i la modernització del teixit industrial.
L’objectiu és avançar ràpidament cap a fonts d’energia més netes i, al mateix temps, modernitzar el sector industrial mundial. Per fer-ho, s’han de replantejar els materials, els processos i tot el cicle de vida dels productes, fet que impulsa l’adopció de pràctiques d’economia circular: cadenes de valor globals més sostenibles, sistemes de recuperació de materials, noves solucions de disseny i materials innovadors, etc.
- Font: Freepik.es
Segurament ens hem de fixar en aquests progressos a l’economia real, més que en les negociacions
L’Agència Internacional de l’Energia anunciava que l’any 2025 la inversió en energia neta havia estat de 2 bilions de dòlars anuals. En concret, la inversió en «clean energy» és gairebé el doble de la destinada a combustibles fòssils (1,1 bilions de dòlars per a petroli, gas i carbó).
Tot i el context geopolític complicat, l’acord de la COP30 reafirma que la transició climàtica ja està en marxa a escala mundial, i que els països no estan debatent si cal actuar, sinó com fer-ho i com repartir els costos i oportunitats del procés. L’Acord de París continua sent «vàlid», perquè manté vigent un marc internacional que permet la col·laboració i evita que cap país clau abandoni el procés, malgrat les fortes pressions internes i externes.
Conclusió
És essencial preservar la COP com a espai de transparència, pressió política i mobilització social, malgrat la constatació que la seva funció està canviant. L’objectiu ja no és només acordar objectius, sinó crear les condicions perquè els països puguin implementar transformacions reals al ritme que exigeix la ciència.
Per aterrar a Catalunya, els impactes econòmics són evidents però manca informació sistematitzada sobre els costos directes i indirectes d’aquests episodis extrems. Cal redefinir polítiques i inversions públiques i privades. El canvi climàtic no és només l’amenaça ambiental, sinó un risc econòmic sistèmic que posa en qüestió la sostenibilitat de l’activitat econòmica. S’ha d’integrar el risc climàtic a la presa de decisions econòmiques i polítiques. Cal impulsar estratègies que vagin més enllà de l’adaptació reactiva per avançar cap a una transformació estructural de l’economia. Cal recordar que el passat dia 4 de desembre es va aprovar la implantació dels primers pressupostos de carboni, pioners a Catalunya, com a instrument per orientar la reducció d’emissions sectorials.
Aquest article està basat en la jornada que es va realitzar el passat 3 de desembre al Col·legi d’Economistes de Catalunya, a la qual es pot accedir a través de l’enllaç https://youtu.be/QMaS6ztqnZk?si=WsJC2m0wqPZmlx7Q.
https://www.un.org/es/climatechange/cop30
https://cop30.br/es/acerca-de-la-cop30/que-es-la-cop
https://efe.com/medio-ambiente/2025-11-20/cop30-guterres-acuerdo-onu/
https://www.ellenmacarthurfoundation.org/es/temas/clima/cop
https://www.iea.org/reports/world-energy-investment-2025/executive-summary