Avui estrenem format. A partir d’ara llegireu aquestes notes setmanals sota el lema: Som bàrbars. Pere Quart es dirigeix a Joan Maragall i escriu: “Don Joan, excusi la franquesa; però no oblidi que vostè i jo venim de Sabadell, poble d’estar per casa. Al capdavall, som bàrbars”.
Què ens diu Pere Quart? Ens diu que el tarannà sabadellenc és molt especial en coses intangibles: en una determinada manera d’expressar-nos. Quan et mous per Catalunya, t’adones que té tota la raó. Els gironins, per exemple, es creuen que són molt millors que els sabadellencs i si els dius que la seva universitat no arriba a les soles de la sabata en els rànquings mundials a la UAB, els agafa un atac. O els de Ripoll que sembla que surtin de confessar mil pecats i un cop absolts amb voluntat de tornar-hi. I no diguem als de Barcelona, que es creuen que són algú i de tant voler que els turistes els estimin ara han de marxar de casa seva. Ara els barcelonins venen tots cap a terres vallesanes.
També Josep Pla va dedicar unes paraules a la nostra estimada ciutat: “Sabadell no pot ser una ciutat que es complagui en afectacions, en pseudorealitats, en pompositats retòriques poc o molt enguixades. És, contràriament, una ciutat que tendeix a l’autenticitat, a la simplicitat, directa, viva, real [...] La manera de ser de Sabadell, clau de la seva història i de la seva força econòmica, la seva base social i industrial, tan individualista i atomitzada, podria donar a entendre que per la seva vitalitat mateixa, primigènia i inesgotable, tendeix una mica al caos. I, tanmateix, Sabadell és una lliçó autèntica pel que fa a la solidesa i tradició de les seves institucions bàsiques.”
Per a mi són dues maneres molt encertades de definir el millor del nostre caràcter i al llarg del temps he intentat, i intentaré en el futur, ser conseqüent amb aquesta forma de ser i d’escriure. No m’agraden els equidistants entre les víctimes i els botxins, entre els pobres i els rics, entre els fanàtics i els racionalistes, entre els monàrquics i els republicans. Quan un té la possibilitat i el privilegi d’escriure, ho ha de fer, com també deia Pla, contra algú.
Fa ja molt de temps que ens diuen que ve el feixisme. I no ens n’adonem que el feixisme ja és entre nosaltres. El feixisme és quan algú dispara contra gent morta de fam quan va a buscar aliments, quan a més hi ha centenars de camions atrapats a les fronteres. El feixisme és que, sense presentar-se a cap elecció, algú decideix que el nostre Estat dedicarà el 5% del PIB a comprar armament als EUA. Fins i tot a costa de les pensions, la sanitat i l’ensenyament públic.
El feixisme és quan la gent té por de dir el que pensa, perquè avui a Europa per dir que Palestina té dret a existir, et detenen i t’acusen de terrorista. Li ha passat a la Gran Bretanya a Paul Laverty, el guionista de Ken Loach. Sí, com ho sentiu.
Caldrà recuperar l’actitud de combat irreductible d’Andreu Castells, que en temps molt pitjors va ser capaç d’aixecar la veu en defensa del republicanisme i la dissidència de tota mena. Per a mi ha estat la guia espiritual com a historiador i com a ciutadà compromès. Cal tornar a ser desafecte i parlar clar.
No hi ha espai per a gaires dubtes, el que ja tenim a sobre és una amenaça bestial a la nostra forma de ser i de viure. Fem-hi front amb contundència.