Avui és la Diada nacional de Catalunya i, encara que no deixem de fer-ho durant tot l’any, la data ens porta a pensar en el país i en aquells reptes que tenim com a societat i com a nació.
No ens enganyem, vivim èpoques de desmobilització per un cert desencantament de la ressaca del Procés. La repressió i un relat interessat que ens aboca a la decepció col·lectiva estan aconseguint el seu propòsit, deixar de parlar d’independència, dividir-nos, passar de puntetes en termes de llengua i cultura catalana i anar introduint un relat polític i social que afavoreix discursos d’odi excloents que en cap cas defineixen l’esperit que històricament ha definit els diversos moviments independentistes. L’extrema dreta es va filtrant a les institucions d’arreu dels Països Catalans i amb ella creix la repressió cap al nostre poble en tots els termes. La posició de PSC i Junts a l’Ajuntament de Sabadell tampoc és esperançadora. Malgrat la presència del que, suposadament, és un partit independentista al govern, el compromís en termes de llengua i cultura són totalment inexistents i el retrocés en drets i llibertats en aquests termes és evident. Ho veiem en l’ús minvant del català com a llengua vehicular a dins de la institució; amb la programació d’una festa major amb una clara reculada del català; amb la manca de suport a entitats de cultura tradicional o el menyspreu a associacions que duen a terme projectes com parelles lingüístiques, grups de conversa o escoles populars.
Però lluny d’això, ens cal trencar amb el pessimisme i la reclusió. Sabadell és i ha estat sempre una ciutat viva, rebel i reivindicativa i ha sigut sempre la seva gent qui l’ha fet avançar. Malgrat els embats d’un capitalisme salvatge i de l’espanyolisme liderat a Sabadell pel PSC amb la connivència de Junts, les colles de cultura popular estan més actives que mai; les iniciatives socials per a la promoció del català o l’acollida de nouvingudes a la ciutat agafen cada vegada més força; i, en menys de dos anys, hem vist créixer i néixer projectes com l’Obrera, El Tallaret, Can Capablanca, Malapeça o l’Ateneu Llibertari. Projectes políticament compromesos que contribueixen a la cohesió social des de l’autogestió comunitària. Veiem col·lectius pel dret a l’habitatge confrontar una crisi habitacional sense precedents i entitats ecologistes defensant el rodal i Ripoll sense renúncies. Entitats com les que formen part de la taula per la llengua, continuen incansables amb la seva causa i l’esperit independentista continua viu i latent en molta gent més enllà del desengany i la indignació. Una indignació segurament legítima, però que no pot quedar-se només en una piulada o un estirabot. Ens cal sortir al carrer i retrobar-nos, organitzar-nos amb els col·lectius que segueixen lluitant per les causes justes que fan país i recosir una societat que necessita repensar-se des de l’acollida i inclusió dels nous veïns i veïnes i que s’impliqui en la consecució dels drets socials bàsics de la nació catalana. Ja n’hi ha prou de llepar-nos les ferides, toca tornar a prendre la iniciativa per una ciutat i una nació que mai perdi la confiança amb la seva gent i amb la societat civil organitzada. Fem d’aquell lema “sols el poble salva el poble”, que tant ressonava fa un any, una manera d’entendre la nostra manera de viure. Bona diada i visca Catalunya lliure!
