Vet aquí que finalment s’implanta la ZBE (Zona de Baixes Emissions) al centre de Sabadell. Però l’anunci s’ha fet amb vacil·lacions. L’àrea afectada, en el plànol, és gairebé un polígon quadrat. Des de la Ronda Zamenhof, a la Gran Via fins a la carretera de Barcelona, la mateixa carretera N150 i la Ronda Ponent. Un espai gran molt dinàmic i concorregut. Doncs bé, es dona el cas que em sembla que tenim un problema. Totes les 15 línies d’autobusos urbans passen per la nova ZBE, i no tots són de baixes emissions. El servei és atès per uns 70 vehicles dels quals uns 10 estan a la reserva o en operacions de manteniment. Sembla que només un 60% de la flota és de baixes emissions. Vol dir això que un 40% (uns 30 busos) passen diàriament per la ZBE i no ho haurien de fer. En la darrera compra de vehicles elèctrics, el juny 2025, l’ajuntament va anunciar que prosseguiran amb la inversió de nous cotxes i, que cap a finals de dècada, tota la flota serà de baixes emissions. Doncs bé, això és un despropòsit econòmic. Cada vehicle està valorat en més de 600.000€. Com a mínim, els 30 vehicles nous costaran 18MM€. Déu n’hi do en un pressupost municipal anual d’uns 280MM€, on la partida d’inversió per a 2025 és de 24MM€. Dementre prosseguirem amb la contaminació que vol evitar la ZBE. Es pot plantejar un altre camí? Hi ha alternatives?
A mi em sembla que cal repensar completament el servei d’autobusos urbans a Sabadell, encara inspirat amb què va dir un expert (Ole Thorson) els anys 80 del segle passat. No n’hi ha prou de comprar vehicles de baixes emissions, que són caríssims. Opino que cal redissenyar els trajectes de les línies evitant cues d’autobusos de línies diferents que passin pels mateixos carrers. Considero urgent d’eliminar els recorreguts duplicats. Amb una nova xarxa de línies seria possible reduir el nombre de vehicles en circulació, donant més servei, reduint costos, trànsit i contaminació. Cal implantar intercanviadors entre línies. Cal jerarquitzar les línies: troncals, secundàries i capil·lars. Cal escurçar els temps d’espera a les parades i garantir freqüències de pas. Convé establir una distància màxima entre parades. Cal adaptar la mida dels vehicles a les característiques dels carrers, voreres i barris. La grandària dels vehicles ha de ser flexible: grans, mitjans i petits que permetin ampliar els destins. Els autobusos han de combinar els trajectes amb altres sistemes de transport: trens, línies interurbanes, etc. S’hauria de garantir l’accés equitatiu al transport de forma democràtica i generalitzada. Tots els barris, tots els ciutadans, han de gaudir del mateix servei, visquin on visquin. Cal arribar a tots els principals destins d’interès ciutadà. Els busos han d’atendre bé els polígons industrials i han de portar als usuaris fins a prop de tots els edificis de serveis públics. També, i com a exemples diria que cal evitar el despropòsit de veure circular autobusos enormes per carrers estrets com els de Sant Joan, Salut, Corominas, Jovellanos, Sant Cugat, Colom, Calderón i tants d’altres.
Repensar amb profunditat tot el servei públic de transport urbà pot contribuir molt a la reducció d’emissions. No només amb nous vehicles elèctrics sinó amb mesures com les exposades. Hi ha molta feina a fer i si hi ha diners, almenys que s’inverteixin amb el millor profit. A hores d’ara la ciutadania valora, segons enquesta publicada, en més de 8 punts sobre 10 el servei. Però les enquestes solament es fan als usuaris i no donen la paraula a la resta de ciutadans que no agafen els autobusos. Per què? Potser no cobreixen les seves necessitats.
És el temps del canvi. Moltes altres ciutats han aconseguit millorar l’accés del transport urbà per a la majoria de la ciutadania, ampliant punts d’origen i destí. Si cal, es poden analitzar casos de remodelacions d’èxit del transport urbà com ara Vitòria, Barcelona, Dublín, etc.