M’he resistit durant temps a escriure sobre el conflicte a Orient Mitjà. Em costava trobar una visió que aportés alguna cosa més que consignes, d’un bàndol o de l’altre. Però retrocedint en el temps, sí que podem parlar lliurement dels orígens del que avui passa, perquè podem identificar prou causes per començar a entendre el present. Quan un mira enrere, descobreix que el conflicte a Orient Mitjà —no només a Palestina i Israel, sinó també a l’Iraq, Síria, Líban o Jordània— té arrels en la descomposició de l’Imperi Otomà. Igual com la caiguda de l’Imperi Austrohongarès va desestabilitzar Europa central i els Balcans, el buit deixat pels otomans va obrir una fractura que encara avui supura.
L’Imperi Otomà, amb totes les seves mancances democràtiques, funcionava sota una fórmula de convivència multinacional i multi religiosa. El seu col·lapse va deixar un buit de poder que França i el Regne Unit van aprofitar per projectar els seus interessos. L’acord Sykes-Picot (1916) i la Conferència de San Remo (1920) van dibuixar noves fronteres ignorants de la realitat otomana. França es quedava amb Síria i Líban; els britànics amb Iraq, Transjordània i Palestina. Van néixer estats dèbils, creats no des de dinàmiques internes sinó des de càlculs colonials.
En el cas de Palestina, la contradicció fou màxima. Els britànics havien promès als àrabs la independència a canvi del seu suport a la Primera Guerra Mundial contra els otomans, aliats d’Alemanya. Però alhora es comprometien amb el moviment sionista mitjançant la Declaració Balfour (1917), que reconeixia el dret a establir-hi una “llar nacional jueva”. Aquesta idea esdevingué necessitat després de l’Holocaust, quan milions de jueus, no ho oblidem mai, van ser exterminats pel règim nazi. Els dos compromisos eren, tanmateix, irreconciliables.
L’administració britànica va governar Palestina durant tres dècades amb lògica colonial. No va voler ni saber construir un marc polític compartit. El seu interès principal fou sufocar revoltes sense fomentar institucions inclusives. Això va generar una espiral de violència que va fer de Palestina un problema irresoluble. El 1947, exhaust després de la Segona Guerra Mundial, el Regne Unit va traslladar la qüestió a l’ONU. La Resolució 181 proposava la partició del territori en dos estats —un jueu i un àrab— i Jerusalem sota administració internacional. Els líders sionistes ho van acceptar; els àrabs, no. Quan els britànics es van retirar el maig del 1948, es proclamà l’Estat d’Israel. Immediatament, esclatà la primera guerra àrab-israeliana i tingué lloc la Nakba: l’èxode de més de 700.000 palestins.
Avui, més de cent anys després de Sykes-Picot i més de setanta de la partició, el conflicte continua viu. Les guerres, les ocupacions, els atemptats i la desesperança s’acumulen. I, tanmateix, el fil conductor es manté: decisions preses a despatxos llunyans, amb poc respecte per les realitats locals, van encendre un foc que ningú ha sabut apagar.
Per tant, abans de posicionar-nos a favor d’un bàndol o de l’altre, cal recordar la història. Només entenent que dos pobles han patit com pocs al llarg del segle XX i XXI, i que les arrels del conflicte se situen entre 1916 i 1948, podrem aspirar a trobar una sortida justa i duradora.