Publica el Financial Times que als Estats Units el nou símbol de luxe ja no és lluir un model exclusiu de bossa ni conduir un cotxe esportiu. Amb els elevats costos de la vida, de l’habitatge i amb aquest futur global incert, l’autèntica riquesa, el 2025, és tenir moltes criatures.
I jo penso que servidora, amb dues filles i cinc feines d’autònoma, ja em sento una malabarista del Circ de Soleil; no puc entendre com s’ho fan les famílies amb tanta canalla. I sabem que només pot ser possible en detriment de l’avenç de la dona, sigui de la mare o de la persona a qui paguen perquè ho faci.
I aquesta idea de la pronatalitat es difon a xarxes amb perfils de tradwifes, una dona que fa apologia de la vida tradicional, reculant en drets d’igualtat, per dedicar-se a cuidar els fills, cuinar pel marit i fer-se el pa cada vespre. No és cap novetat de model de vida, quan hi ha milions de dones que no tenen cap altra alternativa que no fer-ho.
Però el que preocupa és que aquests missatges calin entre adolescents, perquè esborren la memòria de les dones que s’han deixat la pell per aconseguir drets. Les tradwifes canten les excel·lències d’estar-se a casa per cuidar la família, esbombant que és una decisió presa des de la llibertat personal, però s’obliden de dir que ho fan des d’un altaveu en què reben likes, regals i diners.
Tenen més veu que moltes dones, més números al compte corrent que el marit —aquell qui diuen que esperen a casa cada vespre—, o sigui, un missatge contradictori. Si fóssiu dones tradicionals sotmeses de veritat, no hauríeu de tenir una càmera davant, ni divulgar, ni parlar, ni fer-ne negoci, perquè ho tindríeu prohibit.
Ser tradwife a xarxes és una incongruència: dir que és una meravella tenir moltes criatures rere el filtre d’Instagram és una fal·làcia, perquè tu enganyes altres dones i les incites a tornar a la casella de sortida de la llibertat.