Sense ànim de crear conflicte, no em puc estar de donar resposta a l’article d’opinió que va publicar dissabte passat una companya. En ell mostrava el seu desacord i incomprensió respecte al matrimoni i la seva celebració. I, és clar, just el llegia el dia que celebrava amb la meva dona el nostre sisè any de casats envoltats dels nostres tres fills.
I és que el matrimoni és més necessari que mai. És la unió entre dues persones que de forma voluntària decideixen compartir una vida junts per construir una família a la qual transmetre uns principis i valors. El matrimoni és l’inici de l’aventura més fantàstica d’aquesta vida en què dues persones agafades de la mà caminen per un camí d’obstacles superant-los conjuntament. I no només això, sinó que mentre segueixen aquest camí, el matrimoni decideix transmetre la vida i convertir els fills en partícips d’aquesta gesta que es diu família. I formar una família és renunciar a un mateix per entregar-se a l’altre; abandonar l’egoisme per obrir-se a les necessitats de l’altre.
El matrimoni es fonamenta en l’amor. I aquest amor no és simplement un sentiment esporàdic, sinó la decisió de voler estimar. No és casualitat que en la celebració del matrimoni catòlic, els contraents no parlen dels sentiments que tenen en aquell moment, sinó que expressen la predisposició i el compromís d’estimar l’altra persona en qualsevol circumstància (prometo ser-te fidel en la prosperitat i en l’adversitat, en la salut i en la malaltia i que t’estimaré i t’honoraré tota la meva vida).
Aquest amor ha d’anar acompanyat de l’acceptació que hi haurà moments difícils en què un serà l’ofès i l’altre el que ofèn. I és aquí on apareix la màgia de l’amor: el perdó. Perquè dues persones que s’estimen es perdonen i es perdonen perquè volen seguir estimant-se. Demanar perdó de forma sincera és un deure de qui ofèn, però ser perdonat és un regal que un rep. I aquest regal només el podem rebre d’aquella persona que ens estima. Que necessari és perdonar i demanar perdó! El papa Francesc va aconsellar a un matrimoni: “Barallin-se tot el que vulguin si fan les paus abans que acabi el dia. Mai se’n vagin a dormir barallats. El dia ha d’acabar en pau [...] perquè la Guerra Freda de l’endemà és molt perillosa.”
I això és el que celebrem: la decisió de voler estimar més. Per tant, hem d’anar amb un gran somriure als casaments que ens convidin, siguin de persones molt properes o de coneguts llunyans. Recordo les paraules d’un amic el dia de la nostra boda: “Potser és l’únic dia que podem reunir-nos totes les persones que estimeu i us estimen. Gràcies per compartir-ho amb nosaltres.”
Nosaltres, les famílies que entenem que el matrimoni és fonamental, hem de donar exemple. Hem de fer del que alguns consideren un simple tràmit, una gran festa en què familiars, amics i coneguts hi participin activament. I aquesta festa no només és la del dia de la celebració, sinó la resta dels nostres dies compartint-ho tot en família.
Que maco és trobar el sentit del matrimoni.