Nois, crec que he trobat el secret de la felicitat i, com era previsible, ha estat sempre davant dels nostres nassos. Què no millora, quan es fa lent? Sé que el cap se us en va a l’erotisme, que també, però i menjar? La diferència entre un tupper reescalfat del sopar d’ahir a tota pastilla entre torns i un sofregit que ha estat hores fent xup-xup? La diferència entre una dutxa escopetejada de bon matí i una banyera pacient que dura tant com tarda l’aigua a refredar-se? La diferència de baixar escopetejat al metro i veure passar les llums ràpides per les finestres amb baixar xino-xano tot veient com les primeres persianes es van obrint i sentir les olors dels forns matiners? Veure cinquanta vídeos de quinze segons o asseure’s a mirar aquella de Godard que fa temps que no tens el temps per dedicar-t’hi? I llegir! Llegir amb calma i sense haver d’acabar ja perquè ostres és que tinc no-sé-què o demà m’he de llevar amb el gall.
Fa un segle, els futurismes idealitzaven un món frenètic a tot gas. En canvi, ara, somiem a tornar al ritme preindustrial. I potser maleïm una mica Marinetti i companyia per haver fantasiejat exactament amb aquesta cadència opressora que avui ens ofega.
En un sistema que premia la superproducció i que ens apressa a gastar més i consumir més i esforçar-se més per poder seguir consumint tant o més, hi ha re més subversiu que negar-s’hi? Que dir que no, que jo m’estimo més la calma. Ja, i com vius, sense ingressos? No dic això. No dic que no s’hagi de treballar i produir. Dic que no cal fer-ho tota l’estona, que la felicitat s’amaga en la pausa.
El problema és que anar lent no és només una elecció estètica o vital, és un luxe. Un luxe de temps, de diners i, sobretot, de marge. Perquè hi ha qui no pot anar lent: qui encadena feines, qui no arriba a final de mes, qui viu amb l’angoixa constant que si afluixa una mica tot se’n va en orris. I després hi ha la resta, que en teoria sí que podria, però que ha interioritzat tant el ritme que fins i tot quan pot parar, no sap com fer-ho. Ens hem acostumat a confondre velocitat amb eficiència, saturació amb productivitat i cansament amb vida plena. I així anem, corrent sense saber gaire bé cap a on, però amb la sensació tranquil·litzadora que, com a mínim, no ens estem quedant enrere.
Que anar lent és millor no és cap tesi reveladora. Ho sabia Horaci, i abans seu, Teòcrit, però també Byron i Keats i tots els romàntics. Ja ho sabem tots, que les coses bones passen a poc a poc, i aquí rau el problema! I potser el més pervers de tot és que fins i tot la lentitud s’ha convertit en una mena de producte. Retirs, mindfulness, escapades de cap de setmana per “desconnectar”, aplicacions per aprendre a respirar. Fins i tot parar s’ha d’organitzar, planificar i, si pot ser, pagar. Com si la pausa hagués deixat de ser un dret natural per convertir-se en un objectiu més dins la llista de coses a optimitzar. No parem per viure millor, parem per rendir millor després. I així la roda continua girant, encara que sigui una mica més a poc a poc. El problema rau en el fet que demà tots tornarem a esmorzar corrent i seguirem mirant reels i matxacant el nostre sistema de recompenses mentre esmorzem l’entrepà de pernil que hem hagut de comprar de camí a l’estació.