La visita de Lleó XIV a Espanya ha tingut tots els ingredients d’un esdeveniment que, durant uns dies, sembla suspendre la realitat. Institucions, governs, oposicions i partits han corregut a trobar lloc a la fotografia. No deixa de ser curiós que, en un país acostumat a convertir qualsevol gest en una trinxera, el papa hagi aconseguit una mena de fumata blanca política.
El consens, però, té trampa.
Perquè no parlem només d’una visita religiosa. Aquesta és, segurament, la part menys explicativa del fenomen. Lleó XIV ha arribat després d’una encíclica sobre la intel·ligència artificial que ha situat la dignitat humana al centre d’un debat global i després d’uns posicionaments contra la guerra que han incomodat, indirectament, el trumpisme i la seva temptació de convertir el poder en una exhibició permanent de força.
A partir d’aquí, gairebé tothom ha volgut apropiar-se’n. L’esquerra ha vist en el papa un aliat moral contra la guerra i a favor dels migrants. La dreta institucional ha abraçat la solemnitat d’una figura que encara connecta amb una part important de la societat. El nacionalisme ha buscat en cada paraula un reconeixement propi.
Només els extrems han quedat més incòmodes. Una part de l’extrema esquerra, perquè continua mirant l’Església només com una estructura de poder que cal combatre. I una part de l’extrema dreta, perquè el missatge del papa sobre la guerra, la immigració o la dignitat humana encaixa malament amb la seva política de por excloent.
Però el que és més interessant és la contradicció. Tots han volgut fer seu el papa, però gairebé ningú sembla disposat a assumir el seu missatge. A Catalunya, quan va convidar els catalans a ser constructors d’unitat, més d’un va haver de somriure amb aquella cara institucional que tots coneixem. En l’àmbit espanyol, quan va parlar de pau, diàleg, concòrdia i acollida, molts van aplaudir sabent que l’endemà tornarien al mateix combat de sempre, al mateix “i tu més”.
És aquí on la visita deixa de ser només un episodi religiós o diplomàtic i es converteix en un mirall. El papa s’ha transformat en una figura global perquè, en un món fatigat de soroll, encara representa una autoritat capaç de parlar de límits morals, responsabilitat i comunitat. Podem discutir el paper de l’Església i les seves ombres, però seria ingenu no veure que la seva veu ha estat llegida com alguna cosa més gran.
La paradoxa és que aquesta grandesa ha estat reduïda a munició partidista. El papa com a marc, relat i peça d’una guerra cultural que tot ho devora. Fins i tot la fumata blanca acaba tenyida de vermell o de blau segons qui la miri.
Passada la visita, tornarà la realitat. Els mateixos que van parlar d’unitat continuaran polaritzant. Els que van citar la pau buscaran rèdit en el conflicte. Els que van celebrar la dignitat humana utilitzaran persones com a instruments de batalla política.
I mentrestant, l’espai de la moderació, del centre polític, del sentit comú i del seny, continuarà buit. Potser aquesta és la lliçó més incòmoda: aplaudir un missatge de concòrdia sense cap intenció real de practicar-lo.