Soc conscient que m’estreno d’opinadora just el dia que surto a les pàgines principals d’aquest diari, i dos dies després de fer el pregó de la Festa Major de la ciutat que m’acull. Podria haver esperat una setmana per començar aquesta nova feina, per prudència, per aquella cosa d’evitar el comentari “ara aquesta està a tot arreu”. Podria posar-me en un racó mentre passa el soroll, per guardar les aparences, per no destacar gaire, per no abassegar... perquè així és com sempre ens han volgut a les dones catalanes: discretes, modestes, senzilles, prudents i, si pot ser, callades.
Però si fem una mica de memòria ràpida, us adonareu que soc la primera dona (en molt de temps) que escriu a les pàgines d’opinió d’aquest diari, ara com ara, dotze homes i una dona, servidora de vostès. I per això, més que mai, vinc a dir-vos que no deixaré d’ocupar uns espais de nit i de dia i quan calgui, uns espais que m’he guanyat a pols treballant i cridant a tot arreu, i que també ho faré en nom de les dones d’aquesta ciutat, sobretot per les invisibilitzades i les silenciades durant anys.
Utilitzaré aquestes línies per explicar qualsevol cosa que em passi pel cap, per denunciar, reclamar, reivindicar i, sobretot, incomodar. I sempre des del prisma de l’humor i del sarcasme, perquè així és com entra tot millor. I ja per a qui es pugui sentir ofès per endavant, no li demano pas perdó, que estem ja a quart de vida per segons quines ximpleries.
La ciutat que m’acull i que m’estimo dels darrers vint anys necessita un altaveu femení, així que gràcies per obrir-me les pàgines d’aquest diari per poder parlar de tot allò que vulgui. I no patiu, no parlaré en nom de totes, però intentaré que aquestes quatre línies serveixin per retornar-nos els espais que hem perdut, els espais que ens han pres.
Gràcies, ens llegim a l’infern!