Les drassanes de les Reales Atarazanas de Barcelona van veure néixer bona part de la flota amb què la Lliga Santa va vèncer a la batalla de Lepant, en benefici d’Espanya i de la cristiandat i en detriment del derrotat bàndol otomà musulmà. Luis de Requesens, natural de Barcelona, lloctinent general de la mar i assistent del comandant suprem, don Juan de Austria, en la preparació de la campanya, va ser un dels artífexs polítics i estratègics de la victòria cristiana. Des de la seva ciutat natal va contribuir a una empresa que canviaria el curs del Mediterrani i que marcaria un punt d’inflexió en la història d’Europa.
En aquell moment, la Universitat de Barcelona, que tenia poc més d’un segle d’antiguitat, ja gaudia d’un saludable clima de vitalitat intel·lectual i d’un creixent interès per l’humanisme renaixentista i per les ciències. A les seves aules es debatien les idees d’Aristòtil i de Sant Tomàs, i començaven a sentir-se els ecos del pensament modern. Allà, el coneixement es discutia, es qüestionava i es perfeccionava, i la paraula era instrument de raó i no pas arma d’enfrontament.
D’això, i de molt més, és del que l’historiador argentí Marcelo Gullo va venir a parlar dilluns passat en la presentació de Lepanto, a la Facultat de Dret de la UB, malgrat el boicot que uns violents radicals van intentar dur a terme a les portes de l’aula, amb pancartes amb el lema “fora feixistes de la universitat”. Sembla una paradoxa, oi?
No us sona contradictori que els intolerants mobilitzats que fan ús de la violència i de l’insult anomenin “feixistes” els altres mentre coarten la seva llibertat d’expressió? A mi sí. Quan per celebrar una trobada d’intel·lectuals en una universitat pública —sí, d’intel·lectuals, perquè el Sr. Gullo i la seva obra, des de la defensa de la veritat històrica i proposant sempre un debat respectuós, encaixen perfectament en aquesta definició—, cal la intervenció dels antiavalots, el problema i el dèficit democràtic s’expliquen per si sols. Qui té raó no necessita violència.
Si una universitat, que hauria de ser el temple de la llibertat d’expressió, queda ostatge de la intolerància i uns quants s’atorguen el luxe d’impedir que un autor exposi la seva feina, no es defensa una idea, sinó que s’enterra, i amb ella també el sentit mateix de la institució universitària.
L’aula hauria de ser l’espai on les idees —sense importar el seu emissor— es posin a prova a la llum de la raó, no un espai sotmès a la censura del soroll o de la pressió ideològica, on uns quants sense cap legitimitat decideixin sobre què es pot i no es pot parlar. Un lloc on tinguin cabuda el dubte i el debat, i on la intimidació no substitueixi l’argumentació.
La universitat pública no ha de pertànyer ni a partits, ni a moviments, ni a interessos polítics. Ha de servir a la societat per formar esperits lliures i crítics, i perquè l’ascensor social esdevingui una realitat. Cada vegada que la intolerància aixeca un mur als seus passadissos, es destrueix una part d’aquest propòsit.
El lema de la UB és: Libertas perfundet omnia luce. La llibertat ho omple tot de llum. Que la llum s’obri pas davant la foscor que intenten imposar aquells que criden i empenten, i que la llibertat de pensament no sigui només un terme abstracte, perquè sense ella, la universitat deixa de ser universitat per convertir-se en un lloc on s’ensenya, sí, però on ja no s’aprèn.