No tinc re personal en contra d’aquest senyor, però sí que m’oposo a tot allò que representa. Aquesta setmana passada van donar el Premio Planeta (el guardó més important de la literatura en llengua castellana, per cert, la llengua de Cervantes, per cert) a un home que més que un home és un producte. Jo no entraré en si la seva prosa és o no és literatura (tot i que haver-nos de plantejar això d’un Premi Planeta té tela), ni tan sols si el que publica m’agrada més o menys, per allò de la diversitat de gustos i d’opinions i del respecte a la llibertat d’expressió.
El que sí que ha quedat clar és que Planeta no premia l’excel·lència literària sinó que retroalimenta com pot el mateix mercat editorial que ja pràcticament monopolitza. Han abandonat la qualitat literària amb els ulls posats al lucre, han oblidat el que representen, a parer meu, i ja fa anys, han desestimat el seu poder de fer sorgir nous talents, noves veus que realment necessiten la seva empenta, ja no són un referent en literatura espanyola, no. Ara es fan la seva festa endogàmica per celebrar-se entre ells i posar-se medalles els uns als altres.
És legítim, suposo, tenir els ulls posats en el guany i pensar només en termes de benefici, però sempre has de mirar molt bé què representes. Planeta representa la literatura en castellà? Planeta és propietària de molts segells editorials, i n’hi ha de tots els estils, és clar, i la feina d’una editorial és vendre llibres, si jo ja ho entenc.
El tema és que en el mateix discurs d’acceptació del premi (i la posterior visita al programa en prime time –El hormiguero– del mitjà de comunicació estrella de Planeta, a mostrar servitud) es vingui a lloar la “literatura comercial”, com si això no fos una contradicció radical. Si el propòsit és artístic, aleshores tant li fa quants exemplars es venguin. Quan el propòsit és vendre (superlegítim, eh, endavant), aleshores la fi no és artística sinó econòmica, oi? A Planeta, que (amb ascendència franquista, per cert) ha convertit la literatura d’aquest país en un monopoli milionari, li va genial, aquest discurs, li funciona de meravella, donar veu a un tio que blanqueja el negoci que tu fas a partir del patrimoni artístic de tot un país.
I això no té re a veure amb el que deia Cela de “es que no hay una lengua poética y una llengua no poètica, no la hay”, no em barregeu ous i castanyes, que allò sí que tenia un fons interessantíssim i sobretot un emissor que sap de què parla i no és titella del capitalisme encarnat en editorial.
M’enfada veure que mentre hi ha editorials honestes i compromeses amb la literatura que mouen cel i terra per fer-se un lloc en el panorama del dificilíssim món del llibre, n’hi ha d’altres que es mouen amb aplanadores i grues de demolició i no veuen el sector literari com a altra cosa que un nou mercat del qual lucrar-se. I un escriptor, em sembla, això ho hauria de saber. Però, com diuen a aquell país, “poderoso caballero es Don Dinero”.
