Aquesta setmana passada, a l’Assemblea General de les Nacions Unides, hem tornat a comprovar que el món està ben desafinat. Benjamin Netanyahu parlava gairebé sol, davant d’una platea deserta, mentre mostrava un pòster com si fos un venedor ambulant. Donald Trump, immers en l’enèsima polèmica, deixava anar que l’ONU és innecessària, com qui es desfà d’un moble vell i feixuc que fa nosa al menjador. I entre discursos buits i mirades cansades, les escales mecàniques de la seu de l’ONU es van aturar davant de Trump i Melania.
Mentrestant, fa tot just un any, commemoràvem (gairebé en silenci) el 300è aniversari del naixement del filòsof que va perfilar les bases de la pau mundial abans que existissin diplomàtics, tractats i logotips amb branques d’olivera. Immanuel Kant va escriure, el 1795, Per a la pau perpètua, un breu text que conté la llavor de l’ONU.
No era un pamflet ben intencionat. La pau —deia— no és un estat d’ànim ni una treva provisional, sinó una construcció jurídica i racional. El primer que cal és que els governs assumeixin responsabilitats i que les institucions siguin prou fortes per impedir que la força substitueixi el dret.
Kant ho sabia bé, i potser per això va obrir el seu assaig amb una anècdota entre lúcida i macabra. Explicava que, a la seva Prússia natal, hi havia una petita taverna amb un rètol que deia “Pau perpètua”. Just a sota, algú hi havia pintat un cementiri. L’humor negre del poble resumia una veritat crua: la pau perfecta només existeix quan tothom és mort. La pau com a silenci final. La pau del cementiri.
Aquesta és, precisament, la que Kant volia evitar.
Però avui, més de tres segles després, sembla que alguns dirigents la troben temptadora. Quan Netanyahu parla d’autodefensa mentre s’arrasen escoles. Quan Putin justifica invasions amb la paraula “seguretat”. Quan el Consell de Seguretat es paralitza a cop de veto. La guerra es legitima i la llei esdevé decorativa o supèrflua. I l’ONU s’esllangueix enmig d’un silenci còmplice.
Kant no era un il·lús. No demanava que ens portéssim bé, sinó que creéssim institucions que obliguessin tothom a fer-ho bé. Que limitessin el poder. Que el dret substituís la venjança. Que la pau no fos una excepció, sinó una estructura. Però això —ens deia— no arriba sol. És una feina feixuga, lenta, difícil. Una tasca, en el sentit més exigent del terme. Alguna cosa que cal fer, que cal cuidar-la, refent-la constantment, sabent que sempre és fràgil. La pau no és un do: és una disciplina.
Potser per això ens costa tant rellegir-lo. Perquè no ens diu allò que volem escoltar, sinó que ens obliga a pensar. Ens recorda que no hi ha pau sense límits, ni drets sense deures. I que abandonar les institucions perquè no són perfectes és el camí més curt cap a la seva desaparició.
Kant mai no va sortir de Königsberg, la seva ciutat natal. I avui, ironies de la història, aquest lloc és Kaliningrad: un enclavament rus al mar Bàltic, encaixat entre Polònia i Lituània, convertit en una de les zones més militaritzades d’Europa. Allà reposa el filòsof que va imaginar la pau com un projecte universal, mentre la ciutat que el va veure néixer s’ha convertit en símbol del contrari. Potser val la pena tornar a aquell llibret del 1795. No per nostàlgia, sinó perquè encara ens assenyala el camí. I perquè cada vegada que defallim en la construcció de la pau, l’hostaler del conte de Kant reapareix per escriure un nom més a la làpida.