La formulació de la Barcelona dels 5 milions és exclusiva i excloent, una contraposició directa a l’opció de la Catalunya metròpoli. Aquesta confrontació s’estableix entre la promoció de la singularitat de la capital, per damunt d’un país de fons, en contra de la defensa de la unitat bàsica de Catalunya, la qual contindria el ple reconeixent de la capital i el seu entorn. La voluntat de ser la Catalunya metròpoli sumaria el factor de la interrelació mútua entre les diferents ciutats-comarca, que es definiren fa un segle en l’aspiració de la Catalunya Ciutat.
La idea de la Barcelona exclusiva no és marca només del seu alcalde, ni de l’AMB, ni d’algunes forces econòmiques... sinó que aquesta rèmora compta amb una notable inèrcia històrica.
En contrast, la formulació de la Catalunya metròpoli significa l’ambició de situar els centres comarcals de més de 7,5 milions (el 95% de la població) a una hora de Barcelona, o a una hora i mitja de punta a punta de país, de Lleida i Tortosa a Figueres, en ferrocarrils regionals, inclosos els d’Alta Velocitat. Alhora, significa el reconeixent i impuls de diversos nodes de dinamisme i implicaria la difusió de l’activat i la residència al conjunt del país.
Catalunya no pot ser un país en corones administratives, en degradació successiva des de la capital. Tota nació civilitzada parteix del reconeixent d’una sèrie d’espais i de la resposta equilibrada a la pregunta: de què estem fets? De què ens componem? Una resposta que a Catalunya no hem acabat de resoldre. La resposta reconeixeria un mosaic de regions, per damunt de la segregació dual de l’AMB versus la no-AMB, en la qual estem bloquejats.
El desordre de comarques, províncies, vegueries, AMB... constata una maca de consens en la identitat bàsica de Catalunya, reblada per la manca d’organització democràtica d’un estadi situat a mig camí entre els municipis i el conjunt, una organització que és present i garantia als països civilitzats. Aquest pas s’anomena regionalització, que és un federalisme intern, que incidiria en definir uns districtes electorals més correctes al Parlament (encara avui amb una llista de 85 noms en fila índia a la província de Barcelona!). I, tanmateix, també les bones àrees metropolitanes són regions, una més en igualtat amb la resta.
Per mostra un botó. Un exemple de la manca de mirada metropolitana de Barcelona és l’absència de suport de l’AMB als dos nodes de la línia ferroviària del corredor prelitoral (R8) amb FGC a l’Hospital General i Volpelleres, després de dècades de la seva formulació. Aquesta malla, estrictament metropolitana darrera Collserola, posaria de manifest la voluntat del lligam amb el conjunt del país, així com amb el Vallès, pol d’1,4 milions d’habitants. Barcelona ignora el corredor mediterrani, quan aquesta és la columna vertebral de tot Catalunya. Els dos nodes se situen plenament dins l’àmbit administratiu de l’AMB i serien d’un cost mínim i amb uns clars efectes estructurals no radials. Però Barcelona ni l’AMB no hi han ajudat en res.
La Barcelona dels 5 milions es pot formular com a ideologia, però mai no podrà prosperar com a govern, perquè escamoteja en conjunt del país, i en separa una resta menor que no reconeix, alhora que bloqueja, el salt a la Catalunya metròpoli. El reforç de la identitat i substància de la part densa margina i ignora el conjunt.
El projecte alternatiu a la Barcelona excloent és la Catalunya metròpoli. Un projecte que no es contraposa a la capital, sinó que la realça i li demana un lideratge del conjunt. La Catalunya metròpoli implica superar en positiu el narcisisme i l’aïllament de Barcelona, significa reconèixer el dinamisme de la resta i integrar país en un horitzó comú i compartit.