No denunciarem prou el patiment que està suposant aquesta legislatura per a les butxaques dels sabadellencs i com el Govern municipal ho ha intentat tot per amagar-ho amb una estratègia de manual polític que, de moment, sembla que els funciona. I dic “de moment” perquè aquesta fórmula de la distracció, aparentment hàbil, té conseqüències que van molt més enllà del càlcul electoral.
L’evidència és incontestable: els ciutadans de Sabadell suportem avui un 20% més de pressió fiscal que fa només dos anys i mig. Mentrestant, els serveis municipals no han millorat ni de lluny en la mateixa proporció. Ni la neteja, ni la seguretat, ni la percepció del dia a dia han canviat. Paguem més i rebem el mateix. O menys.
Però el problema no és només l’augment d’impostos, sinó com s’ha fet. Primer, amb la vella estratègia de sempre: congelar la pressió fiscal l’any electoral, aprovar-ne l’augment un cop obtinguda la majoria absoluta i repetir, molt probablement, l’operació abans de les pròximes municipals. Tot amanit amb una campanya d’anuncis, inauguracions i propaganda finançada amb una de les partides que més ha crescut: la comunicació institucional. Una fórmula tan vella com efectiva per fer oblidar que el ciutadà paga molt més pel mateix.
Això s’ha complementat amb una desactivació metòdica de l’oposició. El PP, desorientat i inofensiu. Junts, neutralitzat amb la “generositat” del PSC. I, paradoxalment, la Crida, convertida en veu fiscalitzadora de l’augment d’impostos, tot i els seus antecedents, ha trobat una oportunitat per fer d’oposició amb arguments tan oportunistes com eficaços. La resta, silenci còmode o resignació.
El resultat és un malestar creixent en la classe mitjana, que veu com la seva càrrega augmenta mentre el seu poder adquisitiu s’erosiona. Aquesta és la veritable emergència: una ciutadania que paga més, rep menys i ja no creu en ningú. Quan això passa, el descontentament busca altres canals. I sempre n’hi ha que esperen amb el cove preparat. La ultradreta només ha d’aprofitar el cansament i vestir-lo de promesa fàcil: menys impostos, més ordre, més “sentit comú”. No cal que sigui veritat. Només cal que soni bé.
El govern de Marta Farrés juga amb la indiferència com a coartada. Quan el ple municipal va aprovar l’augment d’impostos, l’únic argument va ser que “calia actualitzar-los segons l’IPC”. Però l’IPC no ha crescut un 20% en tres anys. I, encara que ho hagués fet, el paper de l’administració no és reproduir l’encariment de la vida, sinó esmorteir-lo. Les institucions han d’ajudar els qui sostenen el sistema, no ofegar-los encara més.
Per això el que ofèn no és només l’increment, sinó la desconnexió moral que l’acompanya. Pensar que amb un espectacle de llums de Nadal o una campanya d’autocomplaença s’esborrarà la indignació és una frivolitat. Potser el govern creu que la desafecció política juga a favor seu, però la desafecció és com la humitat: penetra a poc a poc i quan es nota, ja ho ha malmès tot. El malestar de la classe mitjana d’avui són els vots de la dreta extrema de demà. I quan això passi —perquè passarà—, ens semblarà evident el perquè. Però ja serà massa tard per fer-hi res.