No descobreixo re quan exposo aquesta paradoxa que des de fa uns anys ja és el nostre pa de cada dia: com més accés a la informació tenim, com més lliure és aquest accés, menys informats estem. I no és perquè l’individu renunciï al seu dret –diria “deure”, si visquéssim en una bona democràcia– d’accedir a la informació, sinó perquè cada dia és una mica més impossible de descobrir quina és fiable i quina no.
Si ja no em puc creure les dades que donen els òrgans de l’Estat perquè estan mediats per ideologies, si ja no em puc creure els estudis de grans corporacions perquè totes estan subjectes a interessos ocults, si ja no puc (evidentment) fiar-me dels llibres d’història, que ja sabem que escriuen els vencedors i com a eina d’escolania i de poder, aleshores de qui em puc fiar? Què és creïble? El que diu un penjat a Instagram?
Amb el temps he après a desconfiar de qualsevol font d’informació. Per desgràcia, aquesta és la realitat que ens ha tocat viure. A posar-ho tot sota la lupa de l’escepticisme, a no donar cap versió per bona fins que no hagi compilat prou dades. Però és que si fins i tot les dades es maquillen i falsegen i segons on busquis en trobes unes o unes altres que les contradiuen… He après a fer allò tan savi de Sòcrates, que és dir: “Ho lamento, no en sé prou, no puc parlar-ne”.
El lector més avispat ja haurà intuït de què parlo i m’acusarà d’apologia del genocidi, i re més lluny. Evidentment que condemno el que està passant i em sembla un horror que al segle que som encara hàgim de veure ressuscitar els monstres del passat que ens semblava que ja havíem enterrat amb el XX. La barbàrie la condemnaré sempre, i el que s’està fent, per moltes legitimacions que es vulguin buscar, és una salvatjada, independentment de les suposades causes. Mai, re, justifica segons quins nivells de violència.
Et contradius, Tom, em direu, perquè primer dius que el més savi és no ficar-s’hi i llavors denuncies un bàndol. No, lluny de ficar-me en un jardinet, el que denuncio és que avui ja sigui impossible informar-se degudament de re que passi al món sense empassar-se una sèrie de filtres i mediacions ideològiques. I que això fa molt difícil, per no dir impossible, prendre partit de manera honesta, perquè sempre t’estàs perdent coses pel camí, d’aquí el títol de l’article. I abans que ningú em digui “considerar-se neutral és ser còmplice de l’opressor!” –afirmació amb la qual combrego al 100%, d’altra banda–, i que soc proisraelià i, per extensió, totalitarista, encara que jo en cap moment hagi parlat de Gaza ni de re, però entenc que aquests dies els mitjans van carregats del que van carregats, abans que ningú m’acusi de genocida (perquè aquest és el nivell d’acusacions que tenim a l’ordre del dia, senyores i senyors), recordaré un cop més el títol de l’article i insistiré que jo no venia a parlar de concrets ni a posar noms i cognoms als meus arguments, sinó tan sols a apuntar el fet que cada dia costa més trobar informació més o menys fiable, ni sobre aquest tema ni sobre cap altre. Que el control del relat és una arma política i que quan es tracta de manipulació i poder, tota ètica queda de banda, ha quedat més que demostrat des de l’inici de segle.
Val la pena tenir tota la informació a l’abast, amb el perjudici que molta falsedat se’ns voldrà fer passar per veritat i caldrà constantment desconfiar de tot?