Els estralls de la dana de fa un any a València han tornat a sonar amb més força que mai aquests dies. Fins al punt que han precipitat la caiguda (veurem com queda al final) del president de la Generalitat valenciana, Carlos Mazón. El seu nom passarà als annals de la història pel fet d’haver aguantat tot un any la fortíssima pressió exercida per les víctimes d’una catàstrofe que mantindrà unes seqüeles qui sap fins quan.
De la tragèdia se n’ha parlat a bastament al llarg de tot aquest any i, especialment, en arribar al primer aniversari. Podem dir que s’ha explicat del dret i del revés el que va passar en aquelles fatídiques hores en què l’aigua es va endur la vida de 229 persones, així com les devastadores conseqüències en una zona que trigarà molts anys a recuperar-se.
En canvi, per insòlit que sembli, l’única cosa que no se sap és què va passar en aquell famós dinar del mateix dia 29 d’octubre entre el president de la Generalitat i una periodista. Un any després, cap mitjà de comunicació ha estat capaç de revelar un misteri que va mantenir allunyat Carlos Mazón de la seva responsabilitat i gairebé incomunicat en unes fatídiques hores en què l’aigua provocava la mort de moltes persones.
Pràcticament ningú s’ha atrevit a llençar-se a explicar el contingut i les circumstàncies d’aquell àpat celebrat al restaurant El Ventorro. Cap filtració ni del cambrer o cambrera que servien els plats i les begudes. Ni els periodistes ni la jutge que instrueix el cas semblen haver tret l’aigua clara d’aquest dinar. I tot això contrasta en un moment en què es publiquen tota mena de filtracions (és clar que la major part de les vegades interessades) per posar a les cordes els rivals polítics.
A la vista de tot plegat no puc més que fer-me ressò del lema del VII Congrés de Periodistes de Catalunya, que divendres i dissabte se celebrarà a Barcelona, i que diu: ‘Més necessaris que mai’. A la vista de com estan les coses aquí, a València, a Madrid i al món sencer, potser sí que necessitem més que mai que els mitjans de comunicació revelin misteris com el d’El Ventorro.
Però, un cop més, tot això contrasta amb la força de la gent del carrer, la que no representa cap diari, ràdio o televisió. En aquest cas, el que representen són els familiars que van morir en aquesta tragèdia. La seva perseverança ha posat a les cordes un president que, com a justificació, a l’hora de plegar, ha dit que “ja no puc més”.
Sense cap mena de dubte, el d’El Ventorro serà un d’aquests dinars que faran història. Un altre que també va passar als annals, segur que el recordeu, l’any 2013, va ser el del restaurant La Camarga de Barcelona entre l’exlíder del Partit Popular de Catalunya Alícia Sánchez Camacho i María Victoria Álvarez, exparella de Jordi Pujol Ferrussola. En aquella ocasió no hi va haver cap misteri, ja que l’agència de detectius Método 3 va engegar d’amagat una gravadora. L’enregistrament d’aquella conversa va permetre iniciar l’anomenada operació Catalunya. Anys després, tot allò encara cueja.
Confiem que encara que sigui tard sabrem exactament què és el que va passar al dinar del president Mazón. És més que justificat, ja que la credibilitat dels mitjans de comunicació també és més necessària que mai.