A la vida, hi ha res pitjor que la inacció? Aquesta pregunta ens la podem fer veient el que està passant en els dos conflictes que marquen l’agenda mediàtica mundial. Qui tingui una mínima consciència i capacitat de compungir-se amb el patiment dels altres segur que no pot restar impassible. Aleshores, sorgeix una nova pregunta: per què ningú fa res? Aquest ningú pot semblar que ens exclou a nosaltres mateixos, però més aviat posa de manifest la impotència per fer front a tanta desgràcia. I és que la visió global del món al minut ens fa presoners d’aquesta inacció.
Ara que s’han acabat les vacances al Primer Món i es torna a les rutines com si no passés res, el malson dels conflictes bèl·lics es manté. Ens acompanyen en el nostre dia a dia. Les imatges dels bombardejos de Gaza i d’Ucraïna formen part de la nostra vida quotidiana. En som insensibles perquè ens hem tornat immunes a les imatges del patiment dels que viuen sota les bombes dels seus agressors? Crec que no, però ho podria semblar davant la manca d’accions.
A la gent de Gaza, l’única arma que els queda és poder mostrar al món les imatges de la destrucció i mort provocades per l’exèrcit d’Israel. Si us hi fixeu, als vídeos que ens arriben, moltes persones tot i estar envoltades per les runes, els ferits i els morts provocats pels bombardejos, encara tenen temps per gravar amb els seus telèfons mòbils els efectes de la destrucció d’aquests atacs.
Què més poden fer? És el clam per evitar la inacció de la resta del món davant d’un genocidi que, tot i ser negat per part de qui l’està provocant, difícilment la justificació té la capacitat de convèncer a la ciutadania. També ho veiem a Ucraïna amb les imatges de patiment, mort i destrucció. En totes dues situacions hi ha un denominador comú. Es vol lluitar contra la paràlisi dels països que els donen suport, però que no acaben d’actuar amb valentia per por de no agreujar més la situació.
I què més pot passar? Que els conflictes es vagin estenent i agafin una dimensió que només de pensar-hi fa esgarrifances? Doncs, el cas és que en tenim tots els números. En aquest article de retrobament no voldria amargar la tornada de vacances a ningú. Simplement, adonar-nos que no podem estar de mans plegades. No em negareu que els perfils dels líders dels països agressors i els d’aquells que els donen suport més aviat fa pensar en el pitjor. Davant d’això, la resposta europea és que cal incrementar la despesa militar per estar preparats per si cal respondre a possibles agressions més directes.
És clar que en aquest context parlar de pacifisme pot semblar un acudit. Però és que la inacció és tan gran que ni per aquesta via s’hi dediquen esforços. Aquesta setmana, amb satisfacció, hem vist salpar la Flotilla de la llibertat per portar ajuda humanitària a Gaza des del port de Barcelona. Probablement no hi podran arribar, ja que el govern d’Israel s’ha afanyat a titllar-los de terroristes i farà tot el possible per no deixar-los entrar. Però malgrat tot, com a mínim, s’haurà plantat cara i deixat constància mediàtica del que està passant. El mateix que estan fent molts periodistes que des de Gaza es juguen la vida per informar del genocidi i sacsejar les consciències.
Abans d’acabar deixeu-me desitjar-vos una bona Festa Major i que, per uns dies, les cabòries quedin aparcades sabent que caldrà recuperar-les a patir del pròxim dimarts amb més força.