Probablement, molta gent desconeix què és Sant Pau de Riu-sec i no sabria situar-lo en el mapa. Sant Pau de Riu-sec és la partida que queda més al sud de la ciutat, allà on tothom sap, això sí, que hi ha l’Ikea, i al costat tot un seguit de botigues i restaurants al polígon anomenat Via Sabadell. És on hi ha la depuradora, és on Toyota hi ha fet un centre logístic per a Catalunya, és on ara es construeix un hotel i és on hi ha d’anar també un multicine. És al costat de l’Aeroport de Sabadell, de l’autopista C-58 i de la gran rotonda que la travessa per sobre i a tocar de Badia del Vallès.
Cap de tots aquests elements és, però, el que li dona el nom. El nom li ve del llatí rivo sico –“riu-sec”, en català–, que, segons documents de l’època medieval, era la zona situada entre Castro Octavio, població romana que va ser el nucli original de Sant Cugat del Vallès, i Arragona, l’actual Sabadell. L’any 955, de fet, ja apareix una escriptura amb el nom de Riu-sec, al lloc on després es construiria una església dedicada a Sant Pau i que fou consagrada el 1054. I d’aquí li ve el nom: Sant Pau de Riu-sec.
L’església és romànica, d’una sola nau, rectangular, i té un campanar acabat en punta piramidal i a les parets del qual hi ha unes escissions de tipus llombard i quatre finestres que mostren una tipologia pròxima a l’arc de ferradura mossàrab. L’antiga talla gòtica de la Mare de Déu de Riu-sec es conserva actualment a la parròquia de la Puríssima.
Enganxada a l’església de Sant Pau, s’hi va construir més tard una rectoria i pels voltants s’hi van localitzar sitges d’emmagatzemament de cereals del període medieval. El conjunt està relativament ben conservat. Però no la masia de Can Borrell que hi ha una mica més enllà, que es troba totalment feta malbé i vandalitzada, sense que les autoritats hagin fet res per impedir-ho.
El complex monumental, si se’n pot dir així, el completa el cunículs romà de Sant Pau de Riu-sec –un aqüeducte subterrani per a la conducció d’aigües netes–, descobert quan es va construir l’Obramat, i del qual només es conserva una petita part, que la gent pot veure al pàrquing de la instal·lació, perquè la resta o bé continua encara sota terra o bé es va destruir, que és el que sembla que va passar majorment.
No es tracta, doncs, d’un enclavament qualsevol, sinó d’un indret que en el seu moment va ser important per a la història de Sabadell. La pega és que avui corre el risc seriós de perdre’s entremig de les construccions que cada cop l’envolten de més a prop i que, si continuen així, arribarà el dia que el taparan del tot. Ara, segons com, ja costa una mica identificar-lo, i a aquest pas serà impossible trobar-lo.
A sobre, la brutícia –en gran part responsabilitat de l’incivisme de la ciutadania mateixa– d’uns voltants convertits en estacionaments improvisats de camions en zones totalment prohibides per a pernoctacions, però incomprensiblement tolerades, agreuja molt més la situació. Tot plegat, en fi, no ajuda precisament que la gent reconegui el lloc i el valori com es mereix.
Sabadell no és que vagi sobrat de patrimoni històric perquè es pugui permetre el luxe de malbaratar el poc que li queda. Al llarg dels anys, i especialment des del restabliment de la democràcia a Espanya després de la dictadura franquista encara que pugui semblar un contrasentit, s’han malmès, desfigurat i perdut moltes construccions emblemàtiques i d’altres corren un risc seriós de desaparèixer per l’estat d’abandó en què troben. Cap govern municipal no s’ha preocupat de debò per la preservació del patrimoni arquitectònic, i el resultat és una ciutat despersonalitzada, que es nota de manera molt evident al centre.
La llista de danys ja és prou extensa i no cal allargar-la més ara amb Sant Pau de Riu-sec.